A la meva edat ja estic lluny de l'entussiasme infantil, de l'optimisme perquè sí i de veure-ho tot de color de rosa.
Però he de reconèixer que em sento més alleugerida davant del canvi que s'ha esdevingut aquests darrers dies. La situació era insostenible, el desencant era evident i la crispació començava a tocar sostre.
No crec en la classe política, perquè m'ha demostrat de sobres que no treballa pel poble, sino que tot el que fa és escombrar cap a casa seva, ficar pals a les rodes als seus contrincants i passar olímpicament de fer bé la seva feina, que és servir-nos a nosaltres.
Sempre m'he preguntat per què no uneixen esforços entre tots per fer la feina el millor possible, en comptes de perdre el temps i els diners que els hi cauen del cel, però que surten de la nostra butxaca, en picabaralles infantils, atacs de banyes histèrics i trabanquetes al del costat.
I ara... aires nous? Segurament sí, almenys al començament. Veurem a on va a parar tota aquesta bona voluntat.
Les meves preferències polítiques són inexistents. Però fa un parell de dies que respiro millor...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada