LES HISTÒRIES DEL PASSAT

"El pasado es un país extraño" (Proverbio inglés)

El passat és història, això està ben clar. Però ens entestem a tornar-hi, sigui de la manera que sigui.

S’organitzen sopars d’antics alumnes per retrobar-se i, més que res, satisfer aquesta curiositat morbosa que tots tenim:

Què se n’haurà fet de la més lletja?
A què es deu dedicar la que ho suspenia tot?
Vindrà l’estúpida aquella que em queia tan malament i em feia la vida impossible?

Al final, tot s’oblida quan estàs a punt de tombar la cantonada i trobar-te la penya a la porta del restaurant. Són moments emotius, les coses com siguin. Hi ha companyes que no les hauries reconegut mai, i n’hi ha que estan “com sempre”. Amb trenta anys més, però “com sempre”.

Hi ha l’amiga que vas perdre i haguessis volgut recuperar. Fas un parell d’intents, dies després, aprofitant l’intercanvi d’adreces i telèfons que ha hagut durant el sopar. Però la persona en qüestió et dóna llargues. I acabes entenent que, pel que fa a ella, amb el sopar ja en va tenir prou. I penses que no és estrany. Fins i tot és millor així.

Després vénen les xarxes socials per internet. Aquí sí que hi ha una retrobada virtual anònima i a gran escala. Te’ls trobes a tots: les companyes del col·legi de monges, les de l’institut, els i les companyes de la universitat i, com no, els amics de la colla de tots aquells estius de l’adolescència.

Per part meva, vaig contactar amb una veïna de l’escala on vivia amb els meus pares. Vàrem compartir records entranyables a través del blog. Però un bon dia, va deixar d'escriure, es va desconnectar del tot i ja no n'he sabut res mes.

Alguns es posen en contacte amb tu. Altres no. I, pel que fa a mi, he frenat aquest impuls meu de saber de tothom. Perquè, tal i com m’ha passat a mi, estan en un altre moment vital, estan vivint el seu present. I, per suposat, porten tota una càrrega feta de vivències del passat.

Però és que, de passat, no només en tenim un, sino uns quants: el de la infància, el de l’adolescència, el de l’entrada en el món adult... I es fa molt difícil connectar amb les persones, quan aquestes no han estat amb tu en cadascuna d’aquestes etapes.

El passat, com menys es toqui millor. Tendim a desvirtuar-ho tot, a recordar els fets no com van ser, sino com els vàrem sentir en aquells moments, mentre els vivíem.

Hem de mirar les històries del passat amb un somriure, sense recances i agraint tot el que ens han donat per arribar a ser el que som ara.