JOVE I GUAPO

I seràs jove i guapo, per sempre més

Ara mateix t'imagino aquí, en el teu racó estimat i preferit, on tant vas gaudir amb la teva família des de que vas néixer.

Joan, la vida ha estat molt injusta amb tu. Amb tu i amb els teus pares, germans, avis... Has deixat un buit enorme i ara els hi toca passar la negra nit del temps, acostumant-se a la teva absència, aprenent a viure sense tu. 

No et vaig arribar a conèixer, però sí als teus pares i germans. Quina sort he tingut: són encantadors, propers i es fan estimar molt. Com tu. Tu, que has lluitat durant dos anys amb una malaltia que no tocava, perquè no era ni pròpia de la teva edat. I, com és llògic, no has pogut més. Tu mateix ho vas dir als teus pares: "No és vida per un noi de 30 anys". T'encantava viatjar, el teu era un esperit aventurer. Tots els escrits que t'han dedicat ho diuen i traspuen optimisme, alegria i molta, molta nostàlgia pel que serà ara la vida sense tu.

Bona persona, trapella, amb caràcter. Jove. Guapo. Amb molt carisma. Així et recordarem tots. Allà on estiguis no perdis mai, mai, el teu sentit de l'humor ni el teu atractiu.

Nosaltres, de la manera que som, només creiem en allò que podem veure i tocar. Ens costa anar més enllà i entendre que no només existeixen les coses tangibles. Què hi farem si som tan tancats de mires...

Ho deixo aquí, Joan. Sabent que continues amb nosaltres, que les persones estimades mai no se'n van del tot, que és una putada no poder-les veure ni tocar quan la vida les treu del nostre costat.

Una abraçada molt forta, noi jove i guapo per sempre més...

QUINA NIT...

Ens ofereixen una habitació d'hotel bruta, fastigosa i desendreçada. Al mig hi ha una palangana amb orina. Per més que protesto, ningú no em fa cas. Ni la meva parella, que troba normal el desagravi i està tan campant gaudint de la seva família.

Anem ha desbudellar el somni (amb l'ajuda de google):

Somiar amb un hotel simbolitza una nova manera de pensar, o un canvi  en la manera en què ens veiem a nosaltres mateixos. És hora de deixar vells costums i avançar.

Somiar amb brutícia vol significar que algú em vol fer la vida impossible i jo estic dèbil. També avisa de que he de solucionar alguns conflictes de parella per a tornar a recuperar l'harmonia.

Somiar amb orina ens avisa de que és millor no córrer riscos en cap terreny. També té a veure amb sentiments que he rebutjat.

Somiar amb el desordre representa l'estat actual de la meva vida, que necessito endreçar per a seguir endavant en bones condicions.

Somiar amb roba bruta ens està dient que necessitem canviar vells costums i antigues formes de pensar. Ve a corroborar el que és somiar amb un hotel.

 Bé: crec que compto amb "pistes" suficients per a fer front a aquesta premenopausa que hi ha dies que em mata.

EL QUE VAIG OBLIDAR

Quantes coses et preguntaria si pogués... No es tracta de que ens hagi quedat cap conversa pendent però, des de que vas marxar (et trobo molt a faltar, ja ho saps, no?), els records, les fotografies i les converses amb la mare m'han fet mirar enrere, més enllà encara de quan vaig néixer.

Intento recordar el que m’explicaves de quan vas fer el servei militar a Mallorca i anaves a visitar els teus parents, que també són els meus, a un poblet anomenat Algaida.

Miro de reconstruir la teva pròpia història ara que ja no ets entre nosaltres. I una pregunta em ve a la ment de manera insistent: què et va impulsar a marxar cap a Barcelona? Vas deixar la teva zona de confort i vas creuar aquest petit bocí de mar per anar a la península, a la ciutat que bullia d’activitat i de recança, a finals dels anys 50. Després la mama et va acompanyar en aquesta aventura que es va convertir en la vostra vida. Us en heu sortit molt bé:aquí tens els teus fills i néts per demostrar-ho.

Malauradament, se’m va oblidar preguntar-t’ho.

I l’altre dia se’m va encendre com una llumeta: el teu pare també va marxar, més jove encara, amb 15 anys, per entrar a la marina mercant. Devia córrer un esperit inquiet per les vostres venes...

FORA DE COMBAT

Congestió nasal, tos, mal de cap, apatia.
Congestió nasal, tos, mal de cap, apatia.
I, així, dotze dies: sense ganes de fer res i com un zombi.
Fora de combat...

Costipat? Al·lèrgia? Anèmia? Nivell de serotonina sota zero?
Ni idea...

2016

No hem començat amb gaire bon peu, però espero que el que vaig escriure a la mini-pìssarreta del frigorífic no se'ns giri en contra:

2016

Creant bons moments

No li demano res més a aquest nou any.

HISTORIOGRAPHY. LES CINC PREGUNTES

(Font: Diari El Confidencial. Alma, corazón y vida. Les cinc preguntes que ens penedim de no haver fet als nostres éssers estimats)

De què et penedeixes més?
De haver après massa tard a viure el present, a fer-me valer, a guadir de les petites grans coses de la vida, d'angoixar-me pensant en un futur que no sabia ni com seria.
De passar-me l'adolescència com una narcissista patètica amb l'autoestima per terra.
D'haver-me allunyat d'una bona amiga abans dels 15 anys.
De creure que el temps passava a poc a poc i haver-lo perdut enganyant-me a mi mateixa.
D'haver fet mal a persones molt estimades per culpa del meu egoïsme.

Quins eren els teus somnis de petit/a?
Volia ser astronauta, científica, coneguda i valorada per les meves grans gestes. Volia ser moltes coses i, a la fi, he fet el que de debò desitjava: crear una família.

Què t’agradaria que canviés en el món en els propers deu anys?
La manera d’entendre la vida, tan materialista i tan covarda.
Que els que tenen la paella pel mànec haguessin d’acotar el cap i morir-se de vergonya.
Que desaparegués la política com a tal i el món funcionés amb la solidaritat entre petits grups.
Que les relacions de tot tipus fossin transparents i respectuoses.

Quina és la cosa més rebel que vas fer quan eres jove? Mentir als meus pares quan volia sortir-me amb la meva.

Què recordes del primer petó?
Que no va ser, ni molt menys, amb qui jo volia.
Que eren les festes del poble i anava borratxa.
Que ho vaig fer per provar i que no em va agradar gens.

Dedicat a la meva parella i als meus fills. Aquí teniu les cinc respostes. Us estimo.

I EL TREN CONTINUA...

“No és dolent...


És bo...

I no fa mal...”

Van ser les darreres paraules que em vas dir de manera conscient. Em miraves, però també els teus ulls anaven més enllà. Unes hores després, vas baixar del tren de la vida. Tu també ens has deixat, com va fer el meu pare d’una manera més sobtada i sense previ avís, i com molts altres familiars i coneguts que, concentrats en poc temps, han fet l’equipatge per marxar a aquest lloc misteriós que tanta por ens fa.

Però em vas donar una “pista” molt, molt valuosa: és bo i no fa mal. Els teus ulls miraven lluny, com si ja veiessin l’estació on el tren pararia, aquesta vegada per tu. I em vas guarir del dol pel meu pare, perquè ara sé del cert que no pateix. I tu tampoc. I gràcies a tu he perdut la por irracional a la mort.

Per això et recordaré sempre com una dona forta, valenta, feta a sí mateixa. Com una segona mare a la que em va costar entendre al principi, però de la que cada vegada em sentia més a prop.

Vas viure al teu aire, amb les teves limitacions, sense importar-te el que diguessin els altres, fidel a les teves idees i tan coherent amb tu mateixa com t’ho permetia l’educació rebuda en una època convulsa de postguerra i dictadura.

Has deixat un llegat que no té preu: fills, néts, un jardí ben bonic, unes plantes que ara cuidarem per tu i aquesta força tan increïble en una persona aparentment tan fràgil com tu.

També has deixat un forat molt, molt gran que mai no tornarem a omplir, perquè ja no hi ets, encara que notem plenament la teva presència.

La teva absència em fa mal, voldria haver après més coses de tu, de la teva saviesa fruït d’una vida molt plena d’entrebancs. Només puc guiar-me per tot el que, inconscientment, ens has ensenyat, i per uns records que es van fent cada vegada més dolços.

No podrem omplir mai el forat que has deixat, de la mateixa manera que mai no et podrem oblidar.