AQUELL CAFÈ DE LA CANTONADA

Encara hi és. Amb els temps que corren hi ha molts establiments que han plegat, o bé han canviat el tipus de negoci. Però aquell cafè de la cantonada, encara hi és. Quan passo per davant tinc una sensació de solitud. Moltes tardes de la meva adolescència les passava allà, davant d’un cafè exprés, amb un paquet de cigarretes (llavors fumava) i preparant-me algun examen. Fins que arribaven les meves amigues. Llavors tot eren riures. Però em sentia sola. Perduda en una edat absurda, en la necessitat d’agradar tothom, en un afany de protagonisme que no em podia permetre perquè, en el fons, em sentia molt poca cosa.

Vivia aquesta solitud voltada de molta gent. En aquelles hores de la tarda, la cafeteria s’omplia d’estudiants, de persones que sortien de la feina, de mares que portaven els fills a berenar. Sempre érem els mateixos. I cadascú amb les seves peculiaritats.

- El cambrer més gran, servint les taules i fent-nos comentaris picants, a veure quant de temps aguantàvem sense posar-nos vermelles.

- El noi pèl-roig que em va agradar una temporada, i volia ser taxista.

- L’altre noi, que anava d’interessant i fredament proper, donant consells de psicologia i de llibres a llegir, quan en el fons tenia intencions molt poc honestes, per dir-ho finament.

- Aquella mare que s’havia enganxat a les maquinetes escurabutxaques, mentre la seva filla es cruspia un bon berenar.

- L’estudiant de Medicina, que de tan tímid era divertit, sempre assegut en un tamboret de la barra, amb la seva cervesa.

- El cambrer més jove, darrera la barra, lligant amb tot el que es bellugava.

- Aquell senyor amb vestit i corbata, amable i respectuós, contrastant amb la tensió sexual que es respirava a estones dins de la cafeteria.

- El cínic, que anava de bon noi i tenia una dona a casa que no l'entenia: vaja, la pitjor excusa per amagar unes intencions també molt poc honestes (per dir-ho finament).

- Nosaltres, les estudiants adolescents, amatents a tot el que passava al nostre voltant, amb ganes de viure experiències picants però sense donar mai el primer pas i sense que la sang arribés mai al riu.

- El meu amor platònic de quan tenia 13 anys, assegut en una taula propera a la meva, amb una colla d’amics i amigues.

Tardes distretes. Tardes de solitud. Una edat complicada, on em vaig perdre de vista i vivia únicament pels esdeveniments de fora.

Vaig deixar d’anar-hi al mateix temps que deixava darrera meu l’adolescència i em començava a trobar.

No crec que hi torni.

AMB LA FLOR A LA MÀ

I quan ja em pensava que havia arribat al súmum del coneixement i l'experiència, a una edat respectable sense sorpreses i amb un total control de totes les situacions, ve la vida i em torna a deixar en el punt de partida.

No s'acaba mai de conèixer les persones.

Potser, malgrat tots els anys que porto, sempre hi haurà una nena innocent dins meu. Potser la majoria de nosaltres, per no dir tots, sempre tindrem aquest espai buit, a l'espera d'una sorpresa de darrer moment.

Aquesta vegada, la sorpresa no m'ha afectat directament, però m'ha fet veure que em puc equivocar amb les primeres impressions.

Hi ha gent que per diners fa veritables tonteries. No sé de què em sorprenc, això és el pa nostre de cada dia...

RULL

I llegia una i altra vegada les mateixes línies del mateix llibre, incapaç de passar pàgina.

"Un barco no debería navegar con una sola ancla, ni la vida con una sola esperanza" (Epicteto)

TOCANT DE PEUS A TERRA

Si hagués de definir l'any que acaba de marxar podria dir que la seva òrbita ha estat com una muntanya russa: pujades i baixades i un formigueig constant a la panxa.

Necessito un any com un carrussel. Anar donant voltes i voltes, sense sobresalts. Però no depèn de mi ni de ningú que sigui així.

Necessito dir adéu a tantes frustracions de la meva adolescència. Necessito alegrar-me per tot el que he après.

Necessito deixar que els meus s'equivoquin sense intervenir.

Necessito baixar de la muntanya russa i tocar de peus a terra.

Bon any a tothom!!!

BUUUUUFFFF...

La tolerancia amb els fills pot arribar a ser esgotadora.

Com més intento ensenyar-lis el camí, més els allunyo de mi. I la línia entre el consell desinteressat i  el passat no resolt és tan fina... Quantes vegades he tornat a viure una situació de la meva adolescència a través d'ells? Quantes vegades el que estava fent era resoldre un conflicte meu amb el meu passat a través d'ells?

Potser el que m'esgota no és tant exercir la tolerància com mantenir una lluita interna amb tots els meus dimonis.

DE MIL COLORS

"La bondad es la cadena de oro que enlaza a la sociedad" (Goethe)

I la vida, afortunadament, està feta de mil colors.

RESSACA

Sense ànim d’exagerar: potser feia anys que no plorava. Portava una llarguíssima època aguantant el tipus sense gaire esforç, tirant endavant amb una digna i freda aparença.

Ara se’m cauen les llàgrimes soles, sense cap mena de control. Se’n diu tristor.

“La tristeza es la inalcanzable repetición de un momento feliz, que se aloja en un recuerdo” (Daniel Arzola)

Intento raonar i esquarterar cada part d’aquest estat d’ànim que m’acompanya des de fa pocs dies, però és impossible. Les emocions van i vénen com les onades.

És molt el que he guanyat aquesta darrera setmana. És molt el que he après. És molt el que estic plorant.

I el meu subconscient també fa de les seves: he somiat que anava a visitar un àtic molt luxós, però quan sortia a la terrassa el soroll era insuportable.

Canvis positius, però també decepcions i contrarietats. Ambicions difícils de realizar. L’àtic representa la ment, la necessitat d’organitzar el pensament per viure amb una major serenitat. El soroll representa la lluita interna que he d’abandonar per continuar endavant.Un àtic de luxe representa els aspectes creatius i espirituals, el fet de mirar la vida des d’una altra perspectiva i de fer ús de tot el seu potencial per arribar més amunt.

Ara mateix, el meu potencial acaba on comencen les meves llàgrimes. La meva perspectiva només fa que esbrinar problemes sense solución. El meu pensament és un bunyol d’emocions tan intenses com incontrolables.

Ho deixo aquí: necessito un kleenex.