dilluns, 31 d’agost de 2009

MILLENIUM


D’acord, senyors crítics literaris: l'autor no és precisament Benito Pérez Galdós; potser l’estil literari no és el millor, però el que transmet és tan important que poc importa si un s’embulla amb un paràgraf i ha de tornar enrera.

El que més m’està arribant d’aquestes novel·les és la manera d’entendre la justícia. Potser Stieg Larsson aconseguirà, a la llarga, el que tanta falta fa en aquest món absurd i estúpit: coherència, valentia, que tothom es trobi el que es mereix, que la hipocresia i la diplomàcia mal entesa se’n vagin a fer punyetes d’una vegada i que el codi penal acabi a la tassa del vàter.

Aquests que manen tenen tanta por d’agafar el toro per les banyes que no paren de cagar-la. Espero que les noves generacions prenguin exemple de la Lisbeth Salander, persona amb una voluntat ferma, amb les idees ben clares i amb una valentia a prova de bomba. La gent políticament correcta la defineixen com a sociòpata, amb comportaments psicòtics, agressiva… No faltarà qui taqui els pantalons de caca pensant que en el futur les persones acabin actuant com ella. Tant de bo!!!!

"Stieg Larsson llegó sobre la una y media de la tarde al vestíbulo de la revista Expo. Era el 9 de noviembre de 2004. Larsson se acercó al ascensor y apretó insistentemente el botón. Pero estaba roto. No funcionaba. Tuvo que subir a pie los siete pisos que le separaban hasta su oficina. Llegó exhausto. Media hora más tarde sufrió un ataque al corazón. En la ambulancia, camino del hospital su corazón dejó de latir. Tenía 50 años."

Des d'allà on siguis, Stieg Larsson, gràcies per crear la Lisbeth Salander i fer-la digna d'admiració.

divendres, 28 d’agost de 2009

INCONGRUÈNCIES


I aquest manicomi rodó no para de donar voltes... A veure si, així, ens marejem i perdem la capacitat de pensar, de raonar i de lluitar.
Com molt bé deia Ángeles Caso en un dels seus escrits del Magazine de La Vanguardia, ens estan omplint les neurones de merda. És la manera de controlar-nos: que ens tornem superficials, covards, histèrics. Quan siguem capaços de perdre'ns a nosaltres mateixos per un plat de sopa calenta, llavors tindran el que volen.
Molt parlar de crisi, de grip nova i d'incendis... Subliminalment, la superficialitat està envaint el nostre cervell i tot acaba tenint un preu.
Tenim molts exemples davant nostre. Com a mostra, un botó:
"PRINCESAS CON PIES DE BARRO
Pasean sus escuálidos cuerpos cubiertos con ropa de marca.
En su rostro, una permanente mueca de asco.
En su personalidad, nada.
No tienen temperamento porque son incapaces de luchar.
Confunden la velocidad con el tocino.
Se creen perfeccionistas, cuando viven poseídas por la estupidez.
Culpabilizan a los demás de lo que les pasa.
Hacen sufrir a los que más las quieren.
En el fondo, la superficialidad es su lema.
Van de princesas porque no saben ser personas."
(Rounal)

dilluns, 24 d’agost de 2009

ESTIMAR SENSE PERDRE'S



"Cuando ames a alguien y sientas que para mantener a esa persona a tu lado tienes que sufrir, sacrificar tu esencia y hasta rogar... aunque te duela, retírate. Y no tanto porque las cosas se tornen difíciles, sino porque quien no te haga sentir valorado, quien no sea capaz de dar lo mismo que tú, quien no pueda establecer el mismo compromiso, la misma entrega... simplemente NO TE MERECE"
(Cristina Testa, marzo 2007)

La gran lliçó que s'hauria d'aprendre abans d'arribar a l'edat adulta.