Quantes vegades hem sentit a dir que les coses materials no donen la felicitat?
En canvi, immersos en les nostres pors més patètiques i a la recerca d'una seguretat lapidant, hipotequem la nostra vida per tenir, tenir i tenir.
Quan ja ens hem esclavitzat i hem entrat de ple en aquesta presó d'or, només llavors, ens adonem que no sabem viure.
I ja no sabem com abandonar aquestes quatre parets tan nostres: ens fa por.
I ja no som capaços d'estar a gust amb nosaltres mateixos si no som propietaris d'algun bé material: ens fa por.
Ens hem venut per un plat de menjar insípid que de ben segur no ens portarà problemes. Perquè els problemes ens fan por.
I continuem la nostra vida rutinària, hipotecada.
I en comptes d'anar sumant anys, el que fem és restar-los.
Ens hem tancat totes les portes...
He de parlar d'això amb els meus fills abans no sigui massa tard...
Els hi he d'obrir una finestra perquè fugin de tot això...
2 comentaris:
De ben petits comencem a viure amb por. Ens la inculquen els pares, els amics, l'entorn. Es va enganxant a nosaltres com una segona pell sense que ens hi donem compte.
Quan tenim prou criteri (i edad)per poder distingir aquesta por, ja l'hem feta tan nostra que se'ns fa absolutament inverosímil poder viure sense ella.
Benaventurat qui sigui capaç de deslligar-se de la por!
I benaventurat qui sàpiga no trasmetre aquesta por als altres!
És el que em preocupa: haver trasmès aquesta por als meus fills, sense adonar-me'n.
Publica un comentari a l'entrada