dimarts, 12 d’abril de 2011

LA FOTO


Va començar a riure. No podia parar. I tampoc sabia quina explicació donaria als demés quan se li passés aquell atac hilarant tan inesperat.

La foto continuava a sobre de la taula del bar, on es trobava esmorzant amb més companys de la feina. Cada vegada que se la mirava, tornaven les rialles. I no les podia aturar.

Una de les seves companyes havia anat de casament, i els hi ensenyava el retrat que s’havia fet amb els nuvis i que li havien donat en el mateix convit.

Els nuvis... El nuvi... Era ell. Feia molts anys, havia tingut una història amb aquell home que ara anava vestit de negre, amb camisa blanca, amb el clàssic clavell blanc a la solapa.

I no podia parar de riure, perquè era ell, perquè quan li va fer perdre els papers i el senderi era un home casat i amb fills. I amb seny. Es devia a la seva família i això res no ho canviaria. Però aquesta situació no la va frenar. Havia perdut el nord. I la seva vida s’havia convertit en una constant espera i disposició, en una dependència total del telèfon que no li permetia sortir de casa (els mòbils encara no existien en aquells temps).I va començar el seu calvari particular. Els nadals, sola. Els aniversaris, sola. Els moments dolents, sola.

A poc a poc es va adonar que allò no tenia futur. I, amb el pas del temps, es va acabar alegrant de que no tingués futur. Tot aquell cúmul de sentiments irrefrenables es va convertir en no res, es va anar diluint a mida que es tornava a recuperar a sí mateixa.

I, ara, el tenia davant, imprés en paper fotogràfic i “disfressat” d’aquella manera. No podia parar de riure. El destí, o l’atzar, podien gastar bromes molt gracioses. El destí o l’atzar acabaven de colocar-ho tot al seu lloc . I era per això que reia.

Els seus companys, encara esperen una explicació.



4 comentaris:

Audrey ha dit...

Quines coincidències té la vida!, inexplicables, divertides, tanques cercles...

Abraçada!

lanuor ha dit...

Sí: quan m'ho van explicar em va fer molta gràcia!!
Petons, Audrey!

Ariadna ha dit...

M'ha encantat aquesta història.
El temps ens posa a cadascú al nostre lloc.

Molts ptns, Ari.

lanuor ha dit...

Gràcies, Ari! Em vaig inspirar en un fet una mica semblant que em van explicar ja fa temps. Com t'ho dius, el temps tot ho endreça. I com diu l'Audrey, les coincidències tanquen cercles.
Una abraçada!