365 DIES

Dissabte farà un any: quatre noies de divuit anys perdien la vida en un absurd accident de trànsit. Per circumstàncies de la vida, coneixem la família d’una d’elles. Potser per això, perquè la meva filla gran té la mateixa edat, perquè tinc una altra filla i un altre fill adolescents, que ja comencen a anar sols per la vida, per la meva pròpia debilitat i vulnerabilitat... No sé ben bé perquè, però duran tot aquest any no m’he pogut treure del cap aquest fet. I no em vull imaginar com estaran els pares i els germans d’aquestes noies, com han estat capaços de continuar endavant tirant del carro de la seva pròpia vida, mentre aquesta era esquinçada bruscament. I com si amb això no n’hi hagués prou, la germana d’una d’elles, incapaç de sortir del pou negre en el qual s’havia enfonsat, es va suïcidar mig any després.


Diuen que sense la mort la vida no tindria sentit. Però la mort hauria de respectar l’ordre cronològic de cadascú: mai els pares haurien de sobreviure els fills. Però si ens aturem a pensar, s’han donat milers de circumstàncies en què aquest ordre, que hauria de ser natural, s’ha desbaratat, convertint uns pares en herois anònims per sempre.

Aquests 365 dies m’han fet veure que sóc covarda, que és molt fàcil presumir de fortalesa quan la vida no et castiga de la pitjor de les maneres. M’han servit per saber de quina matèria estic feta, i que encara em falta molt per aprendre.

A partir d’ara, repetiré com un mantra les sàvies paraules de Viktor Frankl, un altre heroi que no va deixar de creure mai en el sentit de la vida, mentre era empresonat en un camp de concentració:

“Al final, lo que importa es dar testimonio de la mejor y más exclusiva potencialidad humana: El poder que tenemos de transformar la tragedia, la enfermedad y el fracaso en un triunfo personal y en un logro humano”

UNA NIT MOGUDETA

Una cuina ultramoderna.
Un robot de cuina que fa de tot.
Una aranya mig taràntula, mig ànec.
Una nit de somnis estranys. Una nit mogudeta...

- Somiar amb una cuina: necessitat de caliu familiar i de creixement espiritual. També simbolitza les cures maternes o la manera com cuido dels meus éssers estimats. També representa transformació.

- Somiar que estic cuinant: desitjo influenciar els demés, agradar-lis i que depenguin de mi. Representa la meva manera de cuidar i també la necessitat de que em cuidin. Si tinc problemes mentre cuino, vol dir que estic intentant ser forta.

- Somiar amb una taràntula: problemes de salut.

- Somiar amb un ànec i el seu plomatge: simbolitza viatges feliços, una nova llar i bona economia. Les plomes volen dir necessitat d'escut, de protecció i, a la vegada, força, triomf i poder.

(Somiar amb una taràntula-ànec: mai més he d'anar a dormir amb l'estómac buid)

En resum:

Els meus pares es fan grans i comencen a dependre de mi.
Els meus fills es fan grans i comencen a desenganxar-se de mi.
Tot això ho somatitzo amb mal de cap i mal d'ossos. Vaig cansada física i psicològicament: problemes de salut sense importància.
Trobo a faltar les vacances en família, sense complicacions: necessitat de caliu familiar.
Necessito transformar-me, ser més forta, tenir més serenitat i paciència i no abandonar-me a mi mateixa ni als meus. Cuidar-me i deixar-me cuidar. Actuar amb el cor. No fer cas a les interferències i opinions dels altres.
Pel que fa als viatges felicós i nova llar, estaria bé que això representés un futur no molt llunyà.

L'ART DE VIURE

"Toda renuncia tiene una inmediata recompensa en forma de hallazgo, oportunidad, independencia... De la austeridad del invierno surge la exuberancia de la primavera (...) La austeridad es de este modo sinónimo de dignidad. Hay por otra parte una elegancia y una alegría íntima en los goces más cotidianos: un viaje a pie, el cuidado de las plantas, una comida bien hecha y una infusión compartida, jugar con los niños o estar un rato en silencio"(Ignacio Abella, naturalista)

QUÈ S'ESTÀ COENT?

Aquesta matinada m'he despertat dos cops cridant, degut a un malson que no recordo.

Ja fa dies que tinc la sensació que la vida dura un sospir i que això aviat s'acabarà. No ho penso amb por, sino amb tristesa i recança.

Físicament, estic més tensa que una corda de guitarra.

No sé si el meu subconscient m'està intentant dir alguna cosa.
No sé si és la crisi del mig segle, al qual aviat arribaré.
No sé si s'està coent alguna cosa que acabarà esclatant.

O potser és que, simplement, se me'n va l'olla...

(Síndrome premenstrual?)

                                                                                          I si fos por?

ARRELS

"Solamente dos legados duraderos podemos aspirar a dejar a nuestros hijos: Uno, raices; el otro, alas" (Hodding Carter)

Les meves arrels:




Les sensacions més agradables de la meva infantesa tornen a mi, cada vegada que hi penso, que hi sóc, que hi visc...

I espero haver-les transmès.

TOMBANT LA TRUITA

"Las distintas estaciones en la vida de la mayoría de los hombres son:
1) siendo un niño pequeño, recibir heridas que nadie considera como tales
2) no reaccionar con ira ante el dolor
3) testimoniar agradecimiento por los llamados "actos bien intencionados" (de la familia) 4) olvidarlo todo
5) al llegar a la edad adulta, descargar la ira acumulada en otras personas o dirigirla contra uno mismo"

M'ha calgut tenir una parella diferent a mi però complementària, ser mare i fer-me gran (bastant gran, tot s'ha de dir) per entendre moltes de les meves neurosis, que he anat arrosegant al llarg dels anys i que m'han fet perdre molt el temps, sobretot quan era adolescent i estava en l'edat de descobrir, d'entregar-me i de ser selectiva amb les amistats.

La sort és que he pogut "tombar la truita" i trencar amb el cercle. Per això, amb els meus fills:
1) He estat, sóc i seré respectuosa i els hi demanaré perdó quan, sense voler, els fereixi.
2) No els censuraré quan manifestin la seva ira davant del dolor. I si ho faig, els hi demanaré perdó.
3) Acceptaré les seves recriminacions, perquè les meves "bones intencions" els hi podrien fer una mal irreparable.
4) No els manipularé perquè "oblidin" les ofenses que rebin, vinguin d'on vinguin.
5) No perpetuaré les meves neurosis en ells. El que faré és lluitar contra elles i no autoenganyar-me.

A totes les famílies hi ha una part rica i una part pobra. La meva família més propera sempre ha estat la part pobra. Això no seria un problema si no fos per tot el ressentiment acumulat per les generacions anteriors. I no val dir "som pobres, però feliços" i dibuixar un món de Yupi més fals que una moneda de 3 euros. No val, quan a la mínima ocasió es posa verda la part rica de la família, obviant que puguin ser unes bellíssimes persones, perquè tenen el que nosaltres voldríem tenir. No es pot ser tan superficial.

Estimada família, us estimo sense condicions, però no m'obligareu més a tenir-vos en un pedestal.

I amb això, espero haver "estripat totes les factures".