LES MEVES PETITESES

"Nunca sopla el viento a favor de aquellos que no saben adónde van."
(Séneca)

A la revista "Muy interesante" d'aquest mes crida l'atenció la portada; més que res, perquè parla de com i quan s'acabarà tot: la humanitat, els planetes, l'univers... Però m'agradat molt més l'article que parla sobre l'autenticitat de les persones. Fins i tot hi ha un petit test que mesura aquesta autenticitat. I acaba concluint que, més important que l'autenticitat és la franquesa; sobretot, la franquesa amb un mateix.
Ja fa molt de temps que vaig descobrir que arribes a la maduresa com a persona quan el que penses, el que dius i el que fas són tres accions que coincideixen plenament. És el que se'n diu coherència amb un mateix. Però ens fa molta por veure com som realment i, sobretot, reconèixer-ho, no autoenganyar-nos pensant que som millor o pitjor. No saps mai com reaccionaràs davant d'una situació límit. I, d'altra banda, pot ser que agafem el camí més fàcil, que és el de conformar-nos, deixar-nos portar, no lluitar. A vegades la influència del grup ens pot i ens comportem com els demés volen, no d'acord amb el que pensem, i això ens crea un gran malestar amb nosaltres mateixos.
L'autenticitat també pot ser un valor negatiu: es pot ser autènticament criminal, sàdic, malvat, etc. Per tant, el que és important és l'autenticitat positiva amb tots els matissos bons i no tan bons que, al cap i a la fi, ens fan persones. És aquesta dualitat tan humana "generositat-egoïsme" el que ens fa estar en lluita constant amb nosaltres mateixos; el que ens fa superar-nos per ser millors, però sense perdre de vista que mai serem més ni menys que la persona que tenim al costat.
També la por a nosaltres mateixos ens pot paralitzar i impedir ser feliços. Això també és degut a que la distància entre el que som realment i el com ens volem veure és massa gran. Ens defenem de la nostra autenticitat amb l'autoengany.
Aquest article m'ha fet pensar molt. Crec que degut al meu propi autoengany sobre la meva persona, a les meves pors a mostrar-me com realment era, al meu pànic a fer palesa la meva vulnerabilitat, no vaig madurar fins ben entrats els 30. Sobretot m'ha ajudat el fet de tenir fills: he perdut les pors internes i toco més de peus a terra. La meva pròpia coherència és la millor defensa que tinc, i tant debò això ho hagués sabut abans dels 20 anys.