“Mira las estellas, multiplícalas por 1 millón de años, llévalas hasta la eternidad y tendrás solo una mínima idea lo que que estamos hablando, el amor."
(Pel·lícula "¿Conoces a Joe Black?")
En una època convulsa com la que ara vivim, amb presses, sense lloc per la frustració, amb ansietat per obtenir-ho tot sense esperar, la solidesa de l'amor s'ha liquat.
Molts sociòlegs parlen de l'amor líquid, d'aquest sentiment, per dir-li d'alguna manera, que fuig del compromís, del patiment, de l'entrega i de la incondicionalitat a l'hora d'estimar.
Els nostres fills, els adolescents d'ara, no entenen el que els hi passa quan s'enamoren. Tenen tanta por cap a un sentiment que s'escapa del seu control, que els fa ser vulnerables, que no saben què fer quan s'hi troben. Així, omplen la seva vida de relacions més superficials, fins i tot, virtuals, complicades, sense futur, i amb tota una sèrie d'entrebancs que els fan caure en una sensació d'impotència, de no saber perquè tenen tanta mala sort quan algú els hi agrada.
"Potser caigui un estel...". Aquesta és una frase treta d'una pel·lícula. Li deia el pare a la seva filla, quan veia com perdia el temps amb una persona amb la qual l'intercanvi donar-rebre semblava un pur tràmit.
Que et caigui un estel davant dels nassos, en principi, et pot provocar un bon ensurt. Però si un és valent i s'atreveix a agafar-lo, encara que al començament cremi, també serà capaç de solidificar els seus sentiments i entregar-los sense reserves.
"Es un gran baile de máscaras, una gran fiesta de disfrazes. La invitación decía especialmente que había de abandonar el corazón a la entrada junto con los abrigos, aquí nadie quiere a un enamorado, ni parejas felices. Todos sufren alergía al amor. Amor líquido a la hora del coktail, se bebe en finas copas de cristal."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada