Si creiem que aquella persona que tenim al costat no ens necessita, perquè sembla forta, independent i no ens dóna problemes, és molt probable que ens equivoquem.
Aquesta personeta invisible, que va fent la seva vida sense gairebé exigir res, probablement se sent més sola que ningú, i s'agafa a la primera amistat que sembla fer-li cas.
Què passa, llavors, quan s'ha equivocat i en comptes d'un amic ha trobat un oportunista? Que al primer problema es destapa tota la mentida i falsetat dels sentiments. Que descobreix que era un "cap de turc" sobre qui abocar totes les culpes, que està sola perquè s'ha apartat de tothom, que aquella persona que tant deia estimar-la l'estava absorbint fins al punt d'aïllar-la de tot i de tots.
Mea culpa per creure que la meva filla petita estava bé.
Mea culpa per no haver vist abans que la deixava de banda.
Mea culpa per haver-la convertit en algú invisible a dins de la pròpia família.
Mea culpa si això l'ha allunyat de mi i l'ha apropat a gent que no li convenia gens.
Mea culpa...
La crisi ens ha servit a totes dues per recapitular. Ens estem recuperant com a mare i filla. Ara em té al seu costat per poder decidir quin camí agafar i per què. I ella, a la seva manera, també m'està ensenyant quin és el millor camí.
Amor incondicional, coherència, força, valentia, valors sòlids... Tantes i tantes coses que ajuden a recuperar el control de la teva vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada