Mostreu una petita espurna de consideració, no demano més.
I és que m’està costant molt acceptar els canvis, cada vegada més evidents. És com si el niu que vàrem crear amb tants esforços s’anés esmicolant de mica en mica.
Heu après a volar abans del que em pensava i ara no sé què hi pinto jo enmig de tot això. M’estic ofegant de solitud i d’obligacions.
No sé com obrir les cadenes sense trencar-les, i em sento utilitzada, explotada i poc persona. Quan no estic bé, només percebo mirades de menyspreu i de cansament.
Estic farta d’aquest “intercanvi comercial”, de satisfer necessitats quan ja no cal, d’oblidar-me de mi mateixa.
Ja no sé ni com es fa per volar i em sento atrapada en aquest niu fet pols i mig trencat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada