M'agradaria ser capaç de deixar anar pols d'estels sobre la vida dels que m'envolten: espurnes de felicitat, de tranquil·litat, d'amor...
En canvi...
Descarrego el meu mal humor en les persones més properes a mi. I sé que vaig deixant petites ferides, per més que després demani perdó.
Però al cap d’un temps, torne’m-hi. Les petites ferides anteriors encara no s’han curat (si és que arriben a fer-ho), i ja estic de nou fustigant.
I puc donar fe de tot això perquè, de la mateixa manera que he fet mal, també he rebut injustament.
Sempre m’he preguntat perquè amb els desconeguts o amb la gent que ens és més indiferent despleguem tanta amabilitat, i amb les persones que més estimem podem arribar a ser tan implacables.
"En cuanto se deja atrás un lugar, empieza uno a perdonarlo" (Charles Dickens)
És inherent a la raça humana: valorar les coses quan ja les hem perdut.
Però, si ho tenim en compte, encara hi som a temps...
3 comentaris:
Lanuor, no sé com posar-me en contacte amb tu. Et deixo el meu mail
laberintdariadna@gmail.com
Potser en un futur no massa llunyà et caldrà tenir-lo.
Em ronden moltes coses pel cap.
Ariadna.
Ariadna: t'he deixat l'adreça del meu mail en el teu darrer post.
Si, ho he vist. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada