“Així, ben asseguda a la cadira i sense dir res, que els grans hem de parlar”
(Més em val no opinar, no fos cas que tothom em rebutgi)
“Estàs tonta o què?”
(Sóc inútil)
“És que... ja la veus... No sap ni fer-se un ou ferrat”
(Més inútil encara)
“Tot li fa por. A las nits dorm amb una llumeta encesa, jejeje”
(Sóc una gallina covarda)
“Buuuuf, nena... Quins pits que se t’han posat, no?”
(Sóc un fenomen raríssim de la naturalesa)
“Tu no ajudes gaire a casa, no?”
(Sóc un monstre egoïsta i no maduraré mai)
Etc...
Són frases dites per diferents persones en un mal moment, i escoltades a una edat molt i molt vulnerable. Probablement, si les persones que les deien sense pensar s'haguessin adonat del seu efecte negatiu, fins i tot devastador, ja no haguessin ni obert la boca.
Perquè el pitjor és com les ha rebut el subconscient.
I calen molts i molts anys per treure’s tots aquests farcells de sobre i acceptar-se.
És una metamorfosi llarga, fins i tot dolorosa, però val la pena.
Al cap i a la fi, de tot s’aprèn. Tot ens ajuda a créixer.
4 comentaris:
El subconscient és ben maliciós. Aprofita els moments de debilitat, que la vida ens presenta, per treure tots els draps bruts que estava guardant.
Cal fer un esforç i distingir quina part de veritat (de raó) tenia cada frase dita en el passat. Posar-la en el context del passat i no voler adaptar-la al present.
Potser en el passat era certa. Ara hem evolucionat i, probablement, madurat. Per tant, aquella frase potser no té vigència en l'actualitat.
Teoria de la relativitat.
Ptns, Ari.
Tens tota la raó, Ariadna. Ara és qüestió de fer ús de la teoria de la relativitat, com molt bé dius. I no fer cas del que es va dir fa tants anys, quan ara ja és fora de context. Això sí: hi ha certs comentaris que mai he fet ni faré als meus fills.
Una abraçada!
"Atontada, di una palabra más y te mato" ...jeje,, jo tenia al meu pare "boig per mi".
Ma mare: "ens mataràs a disgustos, eret's la nineta dels seus ulls...i ara mira't.." quan jo tenia 13 anys.
No, jo tampoc era cap monstre... "ells" tenien "un problema" amb nosaltres, que és ben diferent. Jo sempre pensava... ja s'ho faràn. Viu la vida i deixa-la viure als altres.
Pero realment penso que ho van fer el millor que sabien...ara sols espero que jo me'n surti millor amb les meves filles.
Carinyets, bonica.
Silvia, avui em fet una bona teràpia a l'hora d'esmorzar, parlant d'això. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada