La perspectiva d'uns llargs mesos de vacances, sense obligacions, gaudint dels llibres de Tintin i d'altres.
L'arribada del dia clau; el dia en què embarcaríem cap al nostre poble a passar unes quantes setmanes amb la resta de la família.
Les platges llavors gairebé desconegudes per tothom, amb aigües transparents, xiringuitos i turistes anglesos.
Grans moments amb la família, a la que només podíem veure tres cops a l'any: novetats, riures, àpats que no s'acabaven mai.
Aquelles cançons d'estiu de Georgie Dann i Tony Ronald, que sonaven a totes hores.
El millor moment: la nit abans d'embarcar. Era la més gran sensació de felicitat. Encara la noto físicament, quan hi penso.
Gloriosos anys 70...
4 comentaris:
Moments viscuts amb alegria, ens dónen força, tot i el pas dels anys. Com bé dius, són anclatges molt positius, ens empenyen quan cal...
Petonets,
Ostres! Però d'això no fa molts anys? Encara ho recordes? Jo no tinc tanta memòria... no la tinc per res, em penso...
Audrey: un momentet d'anclatge positiu pot fer que les coses es vegin més positivament.
Ariadna:síiii. Tinc més memòria per les coses que van passar fa tropemilanys que pel que faig fer tot just ahir. És ben curiós.
Gràcies a totes dues!
Aprofito qeu us tinc a les dues aquí per dir-vos que he tornat a fer de les meves:
http://elnoulaberint.blogspot.com/
No cal dir res més.
Petons!!
Publica un comentari a l'entrada