Hi ha correus que, com certes trucades, sembla que vinguin del més enllà.
Ja he passat per això abans. Podria escriure una columna d’opinió sobre el que penso dels sopars d’antics alumnes, de la mateixa manera que no em cal anar a un sopar d’antics companys de feina per donar un resum del que és la meva vida, dels meus assoliments, de com em va amb la meva parella, de com estan els meus fills, amb fotografies i tot.
Si: ja he viscut això abans. I, personalment, sóc partidària de donar-li una bona patada al cul al passat, com si fos un fantasma molest que ja no pinta res en la meva vida.
Aquests darrers mesos he canviat. Tot el que ha anat passat m’ha girat com si fos un mitjó, i crec haver entès, per fi, l’essència de la vida: el present és el meu palau, la família és el meu tresor. Si no forma part del meu present o de la meva família, ja no li puc donar cabuda.
Potser encara estic vivint el dol per la pèrdua del meu pare, però la veritat és que no tinc energies per enfrontar-me a res mes.
3 comentaris:
Les pèrdues no en saben d'esforços, per sortir-se'n abans..., és un present a viure, cal temps sobre el temps.
Abraçada!
Hi ha un temps per tot i es veritat que aquest tipus de reunions son com un viatge al passat que depèn de com pot arribar a ser molest...
Audrey, com tu dius, temps al temps. A poc a poc vaig recuperant energies. Una abraçada, bonica.
Montse, és veritat que fer un viatge al passat pot resultar molest. Al menys, és la conclusió a la que he arribat. A mi, més aviat m'ha decepcionat, de la mateixa manera que jo dec haver decepcionat. Portem ja tota una vida darrera nostre.
Publica un comentari a l'entrada