APRENENT, SEMPRE APRENENT...

"Enamorá de la vida, aunque a veces duela" (La Mary, Chambao)

UN SOL PROPÒSIT

Un sol propòsit per a l'any que ve: començar a "mirar-me el malic" a la feina. Això vol dir que la meva empatia només anirà adreçada a qui jo cregui que se la mereix. A veure si així m'allibero de la mala hòstia que m'han provocat algunes persones.

Bon any a tothom.

TINC UN E.MAIL

Hi ha correus que, com certes trucades, sembla que vinguin del més enllà.


Ja he passat per això abans. Podria escriure una columna d’opinió sobre el que penso dels sopars d’antics alumnes, de la mateixa manera que no em cal anar a un sopar d’antics companys de feina per donar un resum del que és la meva vida, dels meus assoliments, de com em va amb la meva parella, de com estan els meus fills, amb fotografies i tot.

Si: ja he viscut això abans. I, personalment, sóc partidària de donar-li una bona patada al cul al passat, com si fos un fantasma molest que ja no pinta res en la meva vida.

Aquests darrers mesos he canviat. Tot el que ha anat passat m’ha girat com si fos un mitjó, i crec haver entès, per fi, l’essència de la vida: el present és el meu palau, la família és el meu tresor. Si no forma part del meu present o de la meva família, ja no li puc donar cabuda.

Potser encara estic vivint el dol per la pèrdua del meu pare, però la veritat és que no tinc energies per enfrontar-me a res mes.

EL MEU PALAU

Les meves arrels, la meva família, el meu present, el meu palau...

"Sé tu propio palacio o el mundo será tu prisión" (John Donne)

RACÓ MÀGIC

No m'imaginava en aquells temps remots

que en aquest lloc donaries tanta màgia.

No m'ho imaginava perquè

la inconsciència dels pocs anys

donava seguretat a la vida i l'allargava.

Per mi era un lloc com un altre.

Per a tu, representava la felicitat d'un moment,

el regal d'un present,

on perdies la noció del temps,

on la brisa del mar i l'olor a peix

et donava força a l'ànima.

I ara, a aquestes aigües

dónes llum, color i enyorança.

I ara, ja mai més podré estar-me de venir,

mai més podré deixar de contemplar

aquest racó màgic,
aquest tros de mar tan ple de tu,
aquest tros de mar que em recorda el forat que m'has deixat,
aquest forat que sé que mai arribaré a omplir,
encara que els bons records i la vida que m'has donat
no donin cabuda a la recança.



AMB TU

Amb tu he tornat al punt de partida.
La nostra relació s'ha convertit en un cercle perfecte. Potser jo ara feia el paper d'adult i tu el de nen. Però l'afecte era palès en tot moment. I ara et trobo a faltar a cada moment, però et noto molt a prop meu, protegint-me com qua era petita, fent-me sentir bé i sabent que sempre podré comptar amb tu, encara que hagis emprès aquest viatge misteriós i del qual cap de nosaltres podem fugir. És un viatge obligatori, que li dóna sentit a la vida.
Tinc un forat físic i emocional, però sé que no permetràs que em bloguegi, sé que des d'on estàs l'omples. I no pateixis si a vegades ploro, o em sento sense energies, o em quedo estancada en el moment en què en van donar la tristíssima notícia. Vaig sentir com se'm trencava el cor, com el meu món entrava en un forat negre i com tota la meva vitalitat desapareixia.
Però me'n sortiré. Me'n sortiré perquè tinc una pila de bons records: el teu afecte, les nostres baralles quan era adolescent, la nostra entesa cada vegada més gran amb el transcórrer del temps.
Tot l'amor que has donat i encara dónes ha quedat reflexat en el teu comiat, i agraeixo a tothom les seves llàgrimes.
Els teus néts et van escriure una carta molt emotiva i, quan es van aixecar a llegir-la, es varen sentir les ales d'un colom.
El sol entra a casa quan pensem en tu.
La teva cala estimada, on tan feliç eres quan hi anaves a pescar, t'ha acollit amorosament.
I, malgrat la tristor, tinc a dins meu una gran certesa: SEMPRE ESTARÉ AMB TU.

ADÉU EGO

Vivia agitadament, entre l’angoixa de no valer prou, de no ser suficientment bona. L’ansietat formava part de la meva vida, com l’aire que anava respirant. El voltant em semblava hostil i el lloc ideal on abocar totes les culpes a les meves mancances. No m’adonava que tot venia de dins meu, que havia heretat un patró de conducta que venia de molt antic. S’anava repetint en persones que formen part de la meva famíia. Des de petita ho havia viscut com una cosa normal, com la millor cosa del món. La meva famíla era el nirvana.

Però l’ombra m’anava enfosquint:

- Les meves pors infantils em tenien bloquejada.

- La meva adolescència gris m’avergonyia.

- Un dia va ser un atac de pànic.

- Un altre dia, l’angoixa no em deixava respirar.

- Els atacs colèrics m’allunyaven del meu entorn més proper i estimat.

- Persones molt properes a mi tenien greus problemes i això m’enfurismava.

- Culpabilitzava la meva família de tot allò que no m’agradava de mi mateixa.

- El meu ego podia més que jo.

Per circumstàncies de la vida, vaig començar a veure la llum:

- Vaig començar a connectar amb mi mateixa.

- Vaig començar a abraçar la vida com un regal que he d’aprofitar.

- Vaig començar a cuidar-me i estimar-me.

- Vaig començar a estimar la meva gent incondicionalment.

- Vaig començar a entendre les seves limitacions i les meves.

- Vaig començar a entendre la vida com un parèntesi que val la pena omplir d'instants bonics.

- Mentre jo canviava, la meva relació amb el món també canviava.


ADÉU EGO.