dilluns, 9 de març de 2009

LA BEIXAMEL DE LES CROQUETES


"La meta de algunas mujeres es representar el papel de perfecta ama de casa, madre ejemplar, esposa maravillosa, impecable profesional... Tocar tantos pitos y, encima, pretender tocarlos bien es un ideal legítimo, pero que no pasa de ser una ilusión, un espejismo. Porque, en realidad, las superwoman no existen.
Levantarse temprano y acostarse tarde para apurar cada minuto de un día interminable y fatigoso. Demostrar que puedes con lo que te echen. Sacrificar tu vida para atender las necesidades de los demás. Negarse a recibir ayuda para que no parezca que estás fallando. Obligarse a cumplir expectativas propias y ajenas. Sólo una perfecta gilipollas puede creer que ser mujer es esto."
(María Dubón. Permalink)
No tinc temps de fer la beixamel de les croquetes. Ni tan sols tinc temps de preparar-les a casa. Les compro congelades, i així ens les mengem. Ni punt de comparació, és clar, amb les que fan la meva mare i les meves tietes.
Si les meves àvies em veuen des d'allà on estiguin, quan em fico a la cuina, es deuen posar les mans al cap. No semblo néta seva.
Tampoc tinc esma ni de cosir els forats dels mitjons, ni de planxar.
Sóc de la generació "a per totes peti qui peti": estudiar, treballar, formar una família, portar la casa... Són massa focs per apagar i sempre queden cendres per escombrar. És impossible arribar a tot de manera impecable, amb un somriure a la cara i com si res no hagués passat.
Em trobo algunes dones que s'organitzen tan bé que no se'ls hi desfà el pentinat, porten els nens com una patena i, fins i tot, tenen temps de preparar la beixamel de les croquetes. T'ho diuen mirant-te de dalt a baix amb un somriure de suficiència. Amb el temps he après a llegir mirades. Els ulls d'aquestes superwomens no tenen llum. I l'expressió de la seva cara és com una màscara que amaga frustracions, enveges, afany competitiu i insatisfacció permanent.
La meva, en canvi, és la mirada d'una persona cansada que coneix molt bé els seus límits, que ha perdut tot sentiment de culpa per no arribar a tot, que no s'està de llegir un bon llibre i que gaudeix sense fer res. Per això ja no m'importa comprar les croquetes congelades. És la prova de que he aconseguit sortir del cercle viciós que ens volen imposar: aparentar, demostrar, competir, envejar...
El dia que faci jo mateixa les croquetes, serà perquè tinc ganes i temps. I serà una experiència única.