dijous, 29 d’abril de 2010

SENSE GUIÓ




I com ens compliquem la vida a vegades... Planifiquem el nostre destí, escrivim el seu guió com si es tractés d’una pel·lícula. Ha d’estar ben estructurat, ha de seguir un argument linial, tot sota control. Fins i tot les intuïcions hi poden formar part, però compte! Són intuïcions, per tant, es compliran d’acord amb els nostres esquemes.
Sí... com ens compliquem la vida...
Un dia, amb un bon grapat d’anys ja darrera teu, vas veient fotos i te n’adones que tot és molt més senzill, que la felicitat són instants viscuts, petits homenatges al present, que tot allò que intuïes no era exactament el que pensaves, però igualment portava un missatge ben valuós.
Les fotos del passat i del present són les que trenquen amb aquell guió que havíem escrit per nosaltres. El que semblava incert t’acaba portant a una gran serenitat. El que donava garanties queda reduït a fum.
Quina beneita pel·lícula que ens muntem a vegades amb nosaltres mateixos.
Per sort, la vida té les seves pròpies ales, el seu motoret, i va fent, va fent... Mentre la planifiquem, ella va al seu aire i, un dia, en un moment determinat, ens regala un instant en forma de fotografia. Aquest instant ens roba el somriure i ens dóna la plenitud de pensar que, com deia Martí i Pol “tot està per fer, tot és possible”.

1 comentari:

Sílvia ha dit...

M'ha agradat molt aquest text. El trobo tendre, desgrana una acceptació serena i tranquila.