dimarts, 20 de març de 2012

WALKING IN THE MOON


Teníem onze anys i compartíem taula a classe amb dues companyes més.

Volíem ser astronautes, totes dues.
Ens imaginàvem grans, independents, madures, treballant.
Però, sobretot, preparant-nos per anar a la Lluna.

I escrivíem un llibre cadascuna, plasmant com ens imaginàvem aquest futur.

Teníem onze anys i cap d’aquests somnis descabellats ens impedien de fer la nostra vida de nenes.
Estudiàvem, jugàvem, rèiem moltíssim.
Llegíem tot el que trobàvem d’Astronomia.
Com haguéssim gaudit d’internet i de totes les finestres que t’obre al món.

Els anys anaven passant...

Compartíem un sentit de l’humor molt semblant: ens feien riure les mateixes coses.
Quantes tardes d’hivern gravant cançons dels Beatles...
Quantes estones mortes a l’institut, rient amb les tires de la Mafalda...
La nostra era una amistat lliure, sense complicacions, sense retrets, sense obligacions. Però...

Els anys anaven passant...

Algunes amistats paral•leles ens van començar a allunyar.
I els anys.
I la manera de madurar.
Vàrem agafar camins una mica diferents.

Fa uns anys ens vàrem trobar en un d’aquests clàssics sopars d’ex-alumnes.
Quatre paraules, una foto de grup, un parell de xerrades per telèfon i ja està.

El nostre present, les nostres vides actuals, tenen més en comú del que ens podríem pensar: hem format una família, treballem i, ben segur, tenim problemes i inquietuds gairebé idèntics. Però, ja està. I és millor així, ho sé.

Teníem onze anys, volíem ser astronautes i cadascuna escrivia la seva pròpia novel•la en una llibreta d’espiral.
Per part meva, mai la vaig acabar. La llibreta va quedar amb un munt de fulls en blanc.

Per part seva, no ho sé. Només vàrem creuar quatre paraules, i ja està.

“Pasos de gigante son los que toman
Caminando en la luna
Espero que mis piernas no se rompan
Caminando en la luna “
(Walking in the moon, Sting)

Fa pocs dies, hi vaig somiar: estàvem distants, incòmodes i una amiga seva em feia uns quants retrets sense solta ni volta.
Em va recordar molt els darrers dies de la nostra amistat. Em vaig despertar amb un sentiment de recança. Però, llavors, vaig recordar la frase de George Sand: "El record és el perfum de l'ànima".
I em van venir al cap els nostres onze anys.


LA BONA NOTÍCIA DEL DIA
"Cuando cambias tu manera de mirar a las cosas, las cosas a las que miras cambian"
(Wayne Dyer)

4 comentaris:

Ariadna ha dit...

T'ha quedat un escrit amb molt ànima. L'anava llegint i anava pensant que si que heu estat astronàutes. O és que no ets sents com si cada dia estiguessis conquerint el món? Cada dia s'ha de lluitar per tirar endavant , com un astronàuta per aconseguir arribar a la lluna. Cada día és un repte... malgrat ens sembli que fem cada dia el mateix que l'anterior.

Em quedo amb l'expressió de que cadascuna va tenir una manera diferetn de madurar.

Molts ptns

lanuor ha dit...

Gràcies, Ariadna! No m'havia adonat que, com tu dius, cada dia és un repte i una conquesta. És una gran veritat!
I crec que totes les persones madurem de manera diferent i, quan hi ha un gran làpsus de temps entremig, l'encontre es fa molt complicat encara que les vides tornin a ser semblants.
Una abraçada!

Audrey ha dit...

Quanta complicitat hi havia entre vosaltres, quanta tendresa en el teu escrit!. Hi ha persones que deixen una emprenta ben especial en el nostre cor, metre el pas del temps ens canvia...El record és el perfum de l'ànima, m'ha agradat molt!.

Petonets,

lanuor ha dit...

Sí, Audrey: era una amistat tranquil·la i serena que, almenys, m'ha deixat un record molt bonic.
Una abraçada!