dijous, 26 d’abril de 2012

D'ON SURT LA FORÇA



I aquesta és la meva filla. Res no li fa por.

D'aquesta manera es va dirigir la meva mare a l'oftalmòleg que l'acabava d'operar, referint-se a mi. M'ha fet pensar molt: he passat de ser la nena depenent, que no sabia fer res, que no podia ni anar sola a la cantonada, a ser una persona que no té por de res. És com si la meva mare i jo haguéssim completat un cercle juntes: intento donar-li tranquil·litat i em veu com una persona valenta, quan no m'hi considero, ni de bon tros. Què més voldria... Però m'ha fet veure que he après unes quantes coses de la vida que m'han fet més forta:

Em sé protegir a mi mateixa i als meus.
No em costa tant dir la paraula "no".
Cada vegada se'm dóna millor transmetre serenitat.
Cada vegada em preocupa menys arribar a tot i ser "doña perfecta".

Però això no treu que tingui pors, inseguretats i angoixes. El que passa és que he après a viure amb elles i donar-lis la volta.

Vulnerable, sempre. Dèbil, mai.

2 comentaris:

Audrey ha dit...

Aixxx a vegades els pares només veuen el què volen veure o allò que nosaltres, un cop hem volat del niu, els hi deixem veure..., aquest seria el meu cas, malgrat no em puc queixar que sempre em fan costat...

A vegades per agafar noves forces, ens hem de regalar temps per nosaltres, no sempre fàcil...

Abraçada plena de força per tu!.

lanuor ha dit...

Gràcies Audrey! Com tu dius, els pares ens idealitzen quan ja vivim sota el mateix sostre.
Una abraçada!