dijous, 3 de maig de 2012

PA'L ARRASTRE...


I aquesta és la meva filla. Res no li fa por.

La meva mare es fa gran i, per sort per a ella, no veu que, malgrat la meva aparent pau interior, la meva caòtica vida al final acabarà amb mi.

Els meus dies passen sense ordre ni concert: matinar, fer el dinar, anar a treballar, descansar una mica i patir el mal de cap de sempre, que comença cap allà les sis de la tarda i que ja s'ha convertit en el meu company fins a l'hora d'anar a dormir.

A l'hora de sopar comença el "festival": discussions, retrets, crits, competició dialèctica... Tot enfocat a veure qui guanya aquesta vegada. Impossible mantenir una xerrada mínimament civilitzada. A més a més, la tolerància brilla per la seva absència.

I aquesta és la meva filla. Res no li fa por. Si la meva mare sabés que no tinc por perquè no tinc forces...

3 comentaris:

Ariadna ha dit...

Conec la sensació d'arribar al vespre amb un fort cansament a sobre, que no és sols físic, si no que la majoria de vegades és anímic.
Vinga! Vinga! Que les mares sempre tenen raó!

Ptnssss

- assumpta - ha dit...

Que mai res et faci por! Podem amb tot...

lanuor ha dit...

Gràcies pels ànims, Ariadna!!

Assumpta! Quina alegria retrobar-te! Com va tot?