Fa dos anys, se’m va suggerir que deixes l’equip on
treballava, per preservar la meva salut.
Fa dos anys, estava emocionalment desfeta, sense poder fer
front a tot el que m’anava caient a sobre: la manca de reconeixement de tot
l’esforç de nou anys, el menyspreu solapat per part d’uns i el mirar cap a un
altre cantó per part d’altres, com si la cosa no anés amb ells.
Fa dos anys, vaig haver d’entomar la indignació de la
companya a qui havia deixat a l’atur al tornar al meu lloc de treball original.
Ningú va fer res per aturar aquell allau de retrets i culpes, mentre jo ho
anava rebent i intentant gestionar de la millor manera possible.
Vaig viure tot allò com un fracàs.
Vaig intentar sortir del pou de la manera més absurda. Volia
demostrar-me a mi mateixa que jo també valia.
Vaig enviar currículums a diverses ofertes de treball, fins
que vaig veure que la sanació estava dins meu. Al cap i a la fi, tot és feina i
el valor personal de cadascú ve de dins.
La teràpia també em va ajudar molt. En un dels tallers que
vaig fer, la psicòloga em va dir: “desprens una energia preciosa”.
Vaig pensar si aquesta energia preciosa no l’estava
malgastant amb gent a la que mai m’hagués hagut de trobar. Potser aquesta
energia preciosa era la que feia que alguns i algunes em prenguessin pel “pito
del sereno” i s’aprofitessin del que jo desprenia.
Flashback:
Fa quatre anys, una companya de feina va promocionar d’una
manera fosca, malgrat se li van donar tots els tints d’una transparència
impecable.
Fa quatre anys, la meva feina va començar a ser qüestionada
i minvada. A partir de llavors, tot va anar “costa avall i sense frens”:
comparacions, exigències, mofa, menyspreu.
Després de tot un any així, vaig emmalaltir: des del Servei
Mèdic de la feina vaig trobar el suport que necessitava en aquell moment. Algú
per fi m’escoltava. Tot el meu agraïment cap a elles.
Tot el meu agraïment també cap a les psicòlogues que em van
acollir amb els braços oberts i em van ajudar a anar recomponent els trossos
que quedaven de mi i a afegir-ne de nous. Vaig entrar en un programa de
persones maltractades perquè manifestava tots els trets: culpa, autoestima molt
baixa, culpa, culpa i més culpa.
Tant elles com la doctora que més em va ajudar al Servei
Mèdic de la feina em van dir el mateix: ningú pot perdre el respecte a ningú.
La meva debilitat en aquells moments no donava dret a ningú a perdre’m el
respecte. La meva manera de ser no em treia cap valor com a persona.
La família no em va deixar anar ni un sol moment, ni a les estones més crítiques, mostrant-me el seu amor incondicional.
El present:
No sé si la meva energia és tan preciosa, però sí puc dir
que és més forta. Ara vaig amb el cap més alt i amb el caminar ferma.
D’un temps cap aquí, torna a aparèixer de forma reiterada
una oferta de treball amb unes característiques ben burdes i ambigües,
exactament igual a la de fa quatre anys. Té nom, cognoms i un cinisme digne dels
més barruts.
La mateixa persona que va promocionar fa quatre anys seguint
la llei del mínim esforç ha aconseguit que, davant el perill de perdre aquests
privilegis, se li blindi un lloc de treball que no es mereix. No ha tingut ni la
decència de lluitar per ell opositant. I està clar que cada vegada que
trontolli el seu lloc, pel motiu que sigui, apareixerà miraculosament una plaça
feta a la seva mida.
També és més que probable que l’estabilització d’interins
sigui la seva salvació, quan de fet té una plaça fixa però amb un categoria
molt més baixa, que és l’única a la qual ha pogut arribar. I això és perquè no
té cap capacitat d’esforç ni ganes d'intentar-ho. Només actua pel seu propi lluïment.
Desigualtats, deslleialtats, falsedats...
La plaça que jo vaig ocupar durant nou anys ha quedat vacant
i segurament desapareixerà. Perquè la jugada va ser reorganitzar el servei per
tal que aquesta persona promocionés. I, en nom d’aquesta organització, es va
informar desfavorablement la plaça en la qual jo treballava amb il·lusió i
ganes d’aprendre.
Potser qui desprèn una energia preciosa és ella. Ironies de la vida...
