IMATGES COM CARAMELS

No sé perquè, però ha estat veure aquesta imatge i sentir-me molt millor.

Avui en dia hi ha teràpies de tota mena, basant-se en les olors, els colors, la música... No sé si les imatges també han passat a formar part de les sessions d’autoajuda i de creixement personal que cada vegada tenen més adeptes. Però, en el meu cas, quan tinc un mal dia em dedico a entrar al google i a buscar imatges que m’ajudin a veure millor les coses. I funciona.

Aquesta vegada, no l’he buscat. Estava com a fons de pantalla del bing. I m’ha tret un somriure i ha activat les meves ganes de gaudir d’un nou dia.

I, també, m’ha recordat la celebració del Groundhog Day, el dia de la marmota.
El dia de la marmota és una tradició que ve dels Estats Units i el Canadà, i que utilitzen els grangers per predir la fi de l’hivern, segons el comportament de l’animalet quan surt d’hivernar, concretament el dia 2 de febrer.
Si el dia és núvol, la marmota, quan surt, no veu la seva ombra i deixa el cau que li ha servit de refugi. Això vol dir que l’hivern acabarà aviat.
Si fa sol, la marmota veu la seva ombra i torna a entrar a dins del cau. Això vol dir que l’hivern durarà sis setmanes més.

No sé jo que passarà el proper 2 de febrer, però acaben d’anunciar una bona onada de fred per aquests propers dies, situació ideal perquè tots ens fiquem a dins del nostre cau i gaudim del recolliment que ens proporciona.

ESTIMAT DIARI...

Estimat diari, Avui ha passat una cosa ben curiosa...

Així començava el meu primer diari. Era un quadern de tapes color carbassa i daurat, amb clau i candau, que m'havien regalat el dia que vaig complir dotzes anys. La cosa ben curiosa que havia passat, i que m'impulsava a escriure les meves vivències per primera vegada, era que una veïna de l'escala s'havia quedat tancada a casa seva i els bombers l'havien rescatat.

Estimat diari, Crec que m'he enamorat...

Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar per primera vegada d'un noi que anava al col·legi del costat de casa meva. Va ser un amor platònic perquè, encara que em va durar molt de temps, no vàrem intercanviar mai ni una sola paraula.

Estimat diari, No entenc què em passa...

I així, com qui no vol la cosa, vaig anar escrivint i escrivint: les meves baralles amb els meus pares, els meus canvis d'humor, la meva primera regla, les amigues i no tan amigues. Les primeres decepcions, que jo procurava amagar entonant el "mea culpa" i "aquí no ha passat res".

Acumulava quaderns al mateix temps que acumulava vivències: els amors d'estiu, aquella sensació de no estar mai a l'alçada de les circumstàncies, les primeres feines, les pors i les inseguretats davant cada situació nova.

Estimat diari, M'he enamorat de veritat...

Als dinou anys, la meva vida va donar el tomb definitiu, el que em portaria fins a on sóc ara mateix.

Havia omplert una vintena de quaderns, cap com el primer, amb les seves tapes carbassa i daurat i el seu candau amb la clau. Però eren fulls plens d'històries viscudes i per viure. I no era conscient que, d'un diari íntim, el més significatiu, el més important, és precisament allò que no escrius.

A poc a poc, i a mida que anava construint el que seria la meva vida, anava deixant fulls en blanc. Cada vegada escrivia menys. I mentre construïa el meu present i planificava, encara que no molt, el meu futur, vaig decidir destruir tot el que havia escrit. I així ho vaig fer. Sense rellegir res. Vaig estripar papers i més papers i els vaig acumular en diferents bosses perquè fos impossible la seva reconstrucció.

Mentre llençava el meu diari a les escombraries, m'adonava que tot el que havia escrit havia quedat gravat a dins meu i que sempre formaria part de mi.

La memòria sí que és una cosa ben curiosa. Els records resten amagats, adormits, i un dia passa alguna cosa que els desperta i llavors tot quadra.

Estimat diari, Encara estic aquí, amb un equipatge ben ple de vivències. I m'he adonat que sóc més valenta del que em pensava.

Estimat diari, Torno a escriure...

NECESSITO POLS D'ESTELS

M'agradaria ser capaç de deixar anar pols d'estels sobre la vida dels que m'envolten: espurnes de felicitat, de tranquil·litat, d'amor...

En canvi...

Descarrego el meu mal humor en les persones més properes a mi. I sé que vaig deixant petites ferides, per més que després demani perdó.

Però al cap d’un temps, torne’m-hi. Les petites ferides anteriors encara no s’han curat (si és que arriben a fer-ho), i ja estic de nou fustigant.

I puc donar fe de tot això perquè, de la mateixa manera que he fet mal, també he rebut injustament.

Sempre m’he preguntat perquè amb els desconeguts o amb la gent que ens és més indiferent despleguem tanta amabilitat, i amb les persones que més estimem podem arribar a ser tan implacables.

I em sap greu el mal exemple que estic donant a vegades...

"En cuanto se deja atrás un lugar, empieza uno a perdonarlo" (Charles Dickens)

És inherent a la raça humana: valorar les coses quan ja les hem perdut.

Però, si ho tenim en compte, encara hi som a temps...

EL TEMPS ENS FA CRÉIXER

Per primer cop, després de sentir-se tan insignificant, es va veure diferent davant del mirall.

"El tiempo es el mejor antologista, o el único, tal vez" (Jorge Luís Borges)

No ho havia ni demanat, pero s'entestaven a ensenyar-li com s’havien de fer les coses.
Se la miraven burlescament quan intentava començar alguna tasca nova.
Es posaven d’exemple davant seu.
No li mostraven ni una espurna de confiança.

Però, va venir el temps, amb la seva cadència imparable, segura, intel·ligent. El temps, que cadascú ha d’anar omplint de vida, més que d’anys. El temps, capaç de fer autèntics malabarismes a l’hora de posar ordre.
I es van canviar les tornes:

Aquelles “mestres” de pacotilla que li donaven una ajuda que ella mai no havia demanat, que anaven per la vida amb una sobèrbia que tapava moltes mancances, en el fons, o no tan en el fons:

Perdien el temps cagant-dubtes.
No acabaven allò que començaven.
Tenien molt per aprendre.
Les seves actituds davant de la vida deixaven molt que desitjar.

Per primer cop, després de sentir-se tan insignificant com pretenia tota aquella gent, es va veure diferent davant del mirall.

"El tiempo no es oro; el tiempo es vida" (José Luis Sampedro)

SI TORNÉS A SER JOVE

Sembla una frase pròpia de la tercera edat, però encara no és el cas. De fet, estic plenament ficada en la maduresa i és una etapa apassionant. El que passa és que, pensant, pensant, resulta que tinc aquí un llistat de tot allò que faria, amb la perspectiva que em comencen a donar els anys:

Escoltaria més i parlaria menys
Contemplaria el que m’envolta amb els ulls àvids de coses boniques
No em miraria tant el malic
Treballaria més la meva autoestima
No em deixaria trepitjar, que després costa molt treure’s la “marca de la sabata”
Llegiria i escriuria més
M’apartaria de les persones tòxiques
Ajudaria més a casa i seria més responsable amb tot
Faria moltíssims viatges al meu interior
No viuria tan pendent del que m’envolta; al contrari, viuria la meva vida
Seria més realista amb mi mateixa
No tindria por al fracàs

La llista no acaba aquí, queda oberta...

"En los ojos del joven arde la llama. En los del viejo brilla la luz" (Victor Hugo)

ELS MISTERIS DEL FUTUR

“El futuro pertenece a quienes creen en la belleza de sus sueños” (Eleanor Roosevelt)

“El futuro tiene muchos nombres: para el débil es lo inalcanzable, para el miedoso, lo desconocido. Para el valiente, la oportunidad” (Victor Hugo)

“No pienso nunca en el futuro porque llega muy pronto” (Albert Einstein)

“Solamente aquel que construye el futuro tiene derecho a juzgar el pasado” (Friedrich Nietzsche)

“Sólo cerrando las puertas detrás de uno se abren ventanas hacia el porvenir” (Françoise Sagan)

“Procuremos más ser padres de nuestro porvenir que hijos de nuestro pasado” (Miguel de Unamuno)

“Algunas cosas del pasado desaparecieron pero otras abren una brecha al futuro y son las que quiero rescatar” (Mario Benedetti)

Els regals del present ens ajuden a construir el futur.

Les històries del passat ens poden desvetllar els seus misteris.

RACONS MÀGICS

Platja de Binimel·là

Far de Favaritx

Passejar per aquests indrets és una molt bona manera de començar l'any...