diumenge, 16 de gener de 2011

ESTIMAT DIARI...


Estimat diari, Avui ha passat una cosa ben curiosa...

Així començava el meu primer diari. Era un quadern de tapes color carbassa i daurat, amb clau i candau, que m'havien regalat el dia que vaig complir dotzes anys. La cosa ben curiosa que havia passat, i que m'impulsava a escriure les meves vivències per primera vegada, era que una veïna de l'escala s'havia quedat tancada a casa seva i els bombers l'havien rescatat.

Estimat diari, Crec que m'he enamorat...

Quan tenia tretze anys, em vaig enamorar per primera vegada d'un noi que anava al col·legi del costat de casa meva. Va ser un amor platònic perquè, encara que em va durar molt de temps, no vàrem intercanviar mai ni una sola paraula.

Estimat diari, No entenc què em passa...

I així, com qui no vol la cosa, vaig anar escrivint i escrivint: les meves baralles amb els meus pares, els meus canvis d'humor, la meva primera regla, les amigues i no tan amigues. Les primeres decepcions, que jo procurava amagar entonant el "mea culpa" i "aquí no ha passat res".

Acumulava quaderns al mateix temps que acumulava vivències: els amors d'estiu, aquella sensació de no estar mai a l'alçada de les circumstàncies, les primeres feines, les pors i les inseguretats davant cada situació nova.

Estimat diari, M'he enamorat de veritat...

Als dinou anys, la meva vida va donar el tomb definitiu, el que em portaria fins a on sóc ara mateix.

Havia omplert una vintena de quaderns, cap com el primer, amb les seves tapes carbassa i daurat i el seu candau amb la clau. Però eren fulls plens d'històries viscudes i per viure. I no era conscient que, d'un diari íntim, el més significatiu, el més important, és precisament allò que no escrius.

A poc a poc, i a mida que anava construint el que seria la meva vida, anava deixant fulls en blanc. Cada vegada escrivia menys. I mentre construïa el meu present i planificava, encara que no molt, el meu futur, vaig decidir destruir tot el que havia escrit. I així ho vaig fer. Sense rellegir res. Vaig estripar papers i més papers i els vaig acumular en diferents bosses perquè fos impossible la seva reconstrucció.

Mentre llençava el meu diari a les escombraries, m'adonava que tot el que havia escrit havia quedat gravat a dins meu i que sempre formaria part de mi.

La memòria sí que és una cosa ben curiosa. Els records resten amagats, adormits, i un dia passa alguna cosa que els desperta i llavors tot quadra.

Estimat diari, Encara estic aquí, amb un equipatge ben ple de vivències. I m'he adonat que sóc més valenta del que em pensava.

Estimat diari, Torno a escriure...

1 comentari:

Sílvia, Barcelona. ha dit...

M'encanta aquest post, Lanuor. Ho has expresat d'una manera que m'ha fet reviure la meva rel·lació amb antincs escrits meus d'adolescent.
Se't dona molt bé escriure, ho saps oi?