L'ABSURD DELS 15 ANYS

A vegades tinc intuicions tan clarividents que em creen ansietat. És com quan creus que una cosa ha de passar de totes totes. El temps d'espera es fa etern i no arriba mai. O potser veig clarividència on només hi ha vivències del meu passat que s'han quedat en el subconscient. Com la història d'aquella noia de 15 anys que s'havia enamorat d'un noi de 17. Eren molt, molt amics. I el que ella sentia era molt, molt especial. I real. I clar. I quan va saber que aquell noi, aquell gran amic seu sentia el mateix per ella...va fugir. Va voler desaparèixer. La por la va paralitzar, la va convertir en la pitjor persona del món: injusta, insensible, covarda... Li va fer molt de mal a ell quan li va respondre que només el veia com un amic, perquè no era això el que li havia anat demostrant fins aquell moment. Li va fer molt de mal i l'amistat es va acabar per sempre. Ja no n'ha sabut res més. I molts anys després sap que, en aquell moment de la seva vida, en aquell absurd moment, amb la seva edat absurda, va tenir por de viure una història que podria haver estat digna de ser viscuda. Per això, quan veig segons quines reaccions al meu voltant en persones adolescents penso: i si fos por?