Abans:
- Veniu a casa, cap problema.
- No cal que m’acompanyis, no t’amoïnis.
- Us fem un lloc per dinar, no us preocupeu.
- Etc.
Deprés:
- Uuuuuffff, quina feinada amb aquesta gent... (Llavors, per què els invites?)
- Entenc que no has pogut venir. Ho veus com no he de comptar amb tu? (A partir d’ara, el “no cal que m’acompanyis” l’interpretaré, no me l’agafaré al peu de la lletra).
- Què podia fer, si han trucat a l’hora de dinar? (Torno a preguntar: per què els invites?)
- Etc.
Aquest és el long and winding road que la meva família d’origen, i aquí queden inclosos tant pares com tiets, etc., ha seguit sempre com a estil de vida.
Diagnòstic pur i dur: ganes de quedar bé degudes a diversos complexes d’inferioritat.
Conclusió: afortunadament, aquest camí tan winding no està fet ni per a mi ni per als meus.
"Existe una evidencia muy grande de que cuanto mayor sea nuestra autoestima mejor vamos a poder tratar a los demás" (Nathaniel Branden)
2 comentaris:
Manca claredat en les paraules, en les maneres de fer, fins hi tot en la família..., però sempre hi ha excepcions!.
Ptonets,
Tot això serveix per no repetir-ho quan formes la teva pròpia família. La vida està feta d'aprenentatges.
Una abraçada, Audrey.
Publica un comentari a l'entrada