365 DIES

Dissabte farà un any: quatre noies de divuit anys perdien la vida en un absurd accident de trànsit. Per circumstàncies de la vida, coneixem la família d’una d’elles. Potser per això, perquè la meva filla gran té la mateixa edat, perquè tinc una altra filla i un altre fill adolescents, que ja comencen a anar sols per la vida, per la meva pròpia debilitat i vulnerabilitat... No sé ben bé perquè, però duran tot aquest any no m’he pogut treure del cap aquest fet. I no em vull imaginar com estaran els pares i els germans d’aquestes noies, com han estat capaços de continuar endavant tirant del carro de la seva pròpia vida, mentre aquesta era esquinçada bruscament. I com si amb això no n’hi hagués prou, la germana d’una d’elles, incapaç de sortir del pou negre en el qual s’havia enfonsat, es va suïcidar mig any després.


Diuen que sense la mort la vida no tindria sentit. Però la mort hauria de respectar l’ordre cronològic de cadascú: mai els pares haurien de sobreviure els fills. Però si ens aturem a pensar, s’han donat milers de circumstàncies en què aquest ordre, que hauria de ser natural, s’ha desbaratat, convertint uns pares en herois anònims per sempre.

Aquests 365 dies m’han fet veure que sóc covarda, que és molt fàcil presumir de fortalesa quan la vida no et castiga de la pitjor de les maneres. M’han servit per saber de quina matèria estic feta, i que encara em falta molt per aprendre.

A partir d’ara, repetiré com un mantra les sàvies paraules de Viktor Frankl, un altre heroi que no va deixar de creure mai en el sentit de la vida, mentre era empresonat en un camp de concentració:

“Al final, lo que importa es dar testimonio de la mejor y más exclusiva potencialidad humana: El poder que tenemos de transformar la tragedia, la enfermedad y el fracaso en un triunfo personal y en un logro humano”