COSES QUE MAI NO ET VAIG DIR

I és que no em va donar temps.

En un làpsus de 365 dies, dues vegades et vaig conèixer, dues vegades em vas caure bé i dues vegades et vaig dir adéu sense poder fer-hi res.

Ara, després de dos anys (mare meva com passa el temps), necessito dir-te que me n'alegro que hagis trobat la felicitat, però que la sensació és agredolça. Aquest any no ha começat bé en aquest sentit. M'he acomiadat, també, d'una altra persona que portava quatre anys formant part de la nostra vida. Ha estat traumàtic, trist, angoixant... Tot un seguit de "cagades", tot un seguit de mirar cap a una altra banda i no voler veure, tot un seguit d'avisos que no volia interpretar.

Tinc por perquè no he sabut donar a les meves filles aquell "no-sé-què" que les fa ser felices en parella. Encara són joves, encara els hi queda molt per endavant, però intueixo una mena de ressentiment, per diferents motius, que no les ajuda a desbloquejar-se.

I necessito dir-te que et veig somriure amb els ulls lluents. I recordo que no et veia tan relaxat quan venies per casa. Sempre aquella sensació de perill imminent, de que allò no duraria...

Saps què? Jo tampoc estava relaxada i pels mateixos motius.

No em va donar temps de dir-te que em vas agradar des del primer moment, que la teva mirada noble em va arribar i que m'hagués agradat que tot anés d'una altra manera.

ADÉU EGO

Vivia agitadament, entre l’angoixa de no valer prou, de no ser suficientment bona. L’ansietat formava part de la meva vida, com l’aire que anava respirant. El voltant em semblava hostil i el lloc ideal on abocar totes les culpes a les meves mancances. No m’adonava que tot venia de dins meu, que havia heretat un patró de conducta que venia de molt antic. S’anava repetint en persones que formen part de la meva famíia. Des de petita ho havia viscut com una cosa normal, com la millor cosa del món. La meva famíla era el nirvana.

Però l’ombra m’anava enfosquint:

- Les meves pors infantils em tenien bloquejada.

- La meva adolescència gris m’avergonyia.

- Un dia va ser un atac de pànic.

- Un altre dia, l’angoixa no em deixava respirar.

- Els atacs colèrics m’allunyaven del meu entorn més proper i estimat.

- Persones molt properes a mi tenien greus problemes i això m’enfurismava.

- Culpabilitzava la meva família de tot allò que no m’agradava de mi mateixa.

- El meu ego podia més que jo.

Per circumstàncies de la vida, vaig començar a veure la llum:

- Vaig començar a connectar amb mi mateixa.

- Vaig començar a abraçar la vida com un regal que he d’aprofitar.

- Vaig començar a cuidar-me i estimar-me.

- Vaig començar a estimar la meva gent incondicionalment.

- Vaig començar a entendre les seves limitacions i les meves.

- Vaig començar a entendre la vida com un parèntesi que val la pena omplir d'instants bonics.

- Mentre jo canviava, la meva relació amb el món també canviava.


ADÉU EGO.