I és que no em va donar temps.
En un làpsus de 365 dies, dues vegades et vaig conèixer, dues vegades em vas caure bé i dues vegades et vaig dir adéu sense poder fer-hi res.
Ara, després de dos anys (mare meva com passa el temps), necessito dir-te que me n'alegro que hagis trobat la felicitat, però que la sensació és agredolça. Aquest any no ha começat bé en aquest sentit. M'he acomiadat, també, d'una altra persona que portava quatre anys formant part de la nostra vida. Ha estat traumàtic, trist, angoixant... Tot un seguit de "cagades", tot un seguit de mirar cap a una altra banda i no voler veure, tot un seguit d'avisos que no volia interpretar.
Tinc por perquè no he sabut donar a les meves filles aquell "no-sé-què" que les fa ser felices en parella. Encara són joves, encara els hi queda molt per endavant, però intueixo una mena de ressentiment, per diferents motius, que no les ajuda a desbloquejar-se.
I necessito dir-te que et veig somriure amb els ulls lluents. I recordo que no et veia tan relaxat quan venies per casa. Sempre aquella sensació de perill imminent, de que allò no duraria...
Saps què? Jo tampoc estava relaxada i pels mateixos motius.
No em va donar temps de dir-te que em vas agradar des del primer moment, que la teva mirada noble em va arribar i que m'hagués agradat que tot anés d'una altra manera.
2 comentaris:
La visió des del punt de vista pares o des del punt de vista fills sempre serà diferent. Simplement per una qüestió de diferent moment vital.
Com a mare possiblement sempre et quedarà la sensació de no haver fet prou, o de no haver ensenyat prou a les teves filles. Sempre vols fer-ho millor; o creus que pots fer-ho millor. Les filles ho rebran d'altre manera de com tu havies previst/imaginat/volgut.
No és a fi de comptes el que et passa en relació als teus pares?
Molts petons. M'alegro de tornar-te a llegir.
Gracies Ari. El teu comentari em reconforta. Sempre pensi que podria fee mes...
Publica un comentari a l'entrada