GEL

Una altra vegada.

I sé els motius.

Però no sé com evitar-ho.

SOLA

Sola.
Voldria trobar una sendera infinita, on poder caminar sense parar per oblidar el pou d'aigua freda on sempre m'he estat banyant sense ser-ne conscient.

Sola.
Crec haver descobert el perquè de la tristor que m'ha acompanyat sempre, molt de temps enterrada en un lloc de mi que no sabia ni que existia.

Sola.
L'estiu, les platges, els càmpings, els geriàtrics... Em posen malalta perquè em fan sentir fins ben endins la fredor de la intransigència i la intolerància. Aquelles que van trobar una porta ben oberta en mi, perquè no calia fer cap paper. Aquelles que ningú més va patir quan sí calia fer un paper.

Sola.

LLOSA O MUR?

"How can you mend a broken heart?
How can you stop the rain from falling down?
How can you stop the sun from shining?
What makes the world go round?
How can you mend a this broken man?
How can a loser ever win?
Please help me mend my broken heart and let me live again"

(How can you mend a broken keart - Bee Gees)

És una de les nostres cançons. Em vas dir que et recorda a mi, als nostres començaments tan espontanis, perquè amb mi no havies de fingir ni fer cap paper.

A mi em fa plorar: m'omple d'una tristor que no puc controlar. Em recorda la impotència, la necessitat d'agradar-te, la sensació de no arribar i la certesa de no poder-te donar mai el que vas rebre abans que ens coneguéssim.

I és que sempre havia tingut la sensació que aquesta cançó et recordava una altra persona amb qui les vivències van arribar quan la teva vida encara era un lloc segur i comfortable, on només t'havies de preocupar de gaudir i donar el millor de tu mateix. La teva il·lusió es reflexava en uns ulls blaus i en una experiència sense fisures, ni problemes, ni angoixes, ni pèrdues.

No he pogut reparar el teu cor trencat. I em queda el dubte del per què. I em responc a mi mateixa que mai no he estat suficient. I és que les lloses s'han acumulat fins a formar un mur que mai no he pogut atravessar. Un mur de retrets, de mirades fredes i de paraules dures.

I, de nou, voldria desaparèixer.

BRUIXERIES I ALTRES ENCANTERIS

La poció era costosa però estava disposada a tot per a guarir aquell malestar.

Passats uns dies, la millora física va començar a ser evident: les hormones femenines que havia anat perdent d’acord amb el climateri que estava vivint es van activar.

Passades unes setmanes va arribar el daltabaix: una segona joventut amb tot el que podia tenir de bo i de dolent. 

I el dolent aviat va fer acte de presencia: les pors, les inseguretats, les tristors, el sentiment de ser menys que un escarbat, la vulnerabilitat davant tothom… Tota l’autoestima malmesa.

De què li servia tornar a ser jove si la vulnerabilitat tornava a embolcallar-le dins d’un rull sense sortida?

Un cul de sac de vergonyes, retrets, expectatives incomplertes, tristor, impotència.

Preguntes absurdes sense resposta, perquè la resposta que ella volia senzillament no existia. 

Podia continuar prenent la poció i, a l'hora, recuperar l'equilibri i la tranquil·litat que tant li havien costat, després d'anys i anys?

Com tancar aquella ferida sense sentit?

Com aguantar les ganes que, ara mateix, tenia de fugir i refugiar-se en la seva solitud?

Passat, present i futur són una sola cosa: com harmonitzar-los tots junts?

PER QUÈ?

Sí…

Per què m’he de boicotejar a mi mateixa? És que no ho he fet prou al llarg de la meva vida?

Per què he de donar el meu suport incondicional si no hi estic d’acord?

Per què m’he de sentir culpable de les frustracions i mala gestió emocional dels altres, per molt que els estimi?

Per què sóc tan estúpidament complaent?

Per què em sento la cosa més insignificant davant de records del passat que estan més que idealitzats i explicats per fer mal?

Per què em fa por brillar quan és el meu moment?

Per què sempre he viscut contenint-me?

Per què sempre tinc por?

Per què em faig aquestes preguntes quan hauria de gaudir del meu moment?

COR DE PLOM

És increïble el que arriba a pesar un cor trencat. Es torna de plom i fràgil a la vegada i notes cada batec amb dolor. És la força de la tristor, la que sents quan no et pots enfadar.

FERIDES QUE NO CUREN

Després de tants anys, tants, encara em pesa i em dol la motxil·la que em vaig penjar jo soleta en una època dolenta en qüestió d'autoestima.

Sé que no em volies fer mal. Sé que ni tan sols hi deus pensar. Sé que m'ho explicaves per sentir-te bé amb tu mateix. Però en el meu cas va tenir l'efecte d'una ganivetada que em va produir una ferida molt fonda. Tan fonda que, quan menys m'ho espero, em comença a coure de nou.

No es tracta del fet en si mateix, que no té cap importància, sinó de com m'ho vaig explicar a mi mateixa, de com jo també em vaig clavar una ganivetada encara més forta.

Les ferides emocionals són les que més costen de curar. Són les que més mal fan quan es tornen a obrir, perquè tornen a sagnar com si fos el primer dia.

I les platges em produeixen tristor algunes vegades. Miro el mar, les onades, sento l'escalfor del sol i voldria plorar per tot el que no sóc ni seré mai, per tota la teva tristor del passat, perquè penso que mai t'he fet sentir d'aquella manera.

I la nostra és una història complerta i plena. Però no ho puc evitar.

I mira que han passat anys...