dimarts, 18 de maig de 2010

DESCONFIANÇA



Mentre li oferia una mà, fent-li creure que enlloc trobaria res de millor, a l’altra mà amagava el clauer maleït.

- Vine amb mi, conec un lloc segur on ningú no et podrà fer mal.

La solitud li pesava massa i aquella persona li oferia companyia. La va seguir i darrera seu una porta va grinyolar i es va tancar de cop. La persona en qüestió va passar la clau pel pany, tot dient per ella mateixa: “Ja està”.
A l’altra banda de la porta es va quedar la CONFIANÇA: confiança en un mateix, en els sentiments, en les amistats, en la gent propera...

Va començar a caminar pel passadís amb la veu de la persuasió al seu costat, dient-li amb un aire desmenjat:

- No has de tenir secrets per mi. Per això m’has escollit. A partir d’ara, ho sabrem tot l’un de l’altre i ningú no ens podrà fer mal.

“Hay amores vacíos y desesperados (...) Hay amores que sólo son un remedio para la soledad, amores en los que se establece una alianza de dos contra el mundo, y se confunde ese egoísmo a deux con amor e intimidad” (Erich Fromm)

2 comentaris:

Marat ha dit...

De què o de qui desconfies?
No, no és una pregunta perque me la responguis. Es per tu.
Si tens la resposta, ja tens força camí avançat.

lanuor ha dit...

Doncs desconfio de la gent covarda, que no dóna la cara, que necessita controlar qui té al costat per sentir-se segura, que confonen necessitats amb sentiments... Tinc adolescents a casa i poden ser molt vulnerables en aquest sentit, i han d'anar amb compte segons amb qui es troben.

Gràcies per passar pel meu blog, Marat.