dijous, 27 de maig de 2010

PERSONES "AMB GLAMOUR"


L'ABSORBENT: dominant, que tracta d'imposar la seva voluntat als demés. Intenta atraure i retenir les persones del voltant com si fos una esponja. La seva personalitat és un zero.

L'ENVEJOSA: frustrada perquè no ha aconseguit realitzar els seus projectes per pura desídia, i entestada a voler el que tenen els altres.

LA MANIPULADORA: controla les persones del seu voltant, el que pensen i el que opinen. Probablement, per ganduleria i manca de criteri propi.

LA PARANÒICA: presenta deliris i al·lucinacions, fruit de les seves idees fixes i del seu pensament únic resumit en la frase "el món en contra meva".

LA PATÈTICA: necessita cridar l'atenció tant com l'aire que respira. Manifesta molt vivament el que sent, fins al punt de resultar grotesca i produir vergonya aliena i pena.

LA VICTIMISTA: es disfressa de víctima simulant una agressió o un detriment, i responsabilitzant sempre l'entorn o les persones del voltant.

Tenen en comú una mirada fosca, tèrbola, i un posat místic i trist.

Fins al capdamunt, de tan glamourosa fauna...

dilluns, 24 de maig de 2010

SLAM!


SLAM!
El clauer maleït ja havia acabat de fer la seva feina: totes les portes eren tancades.
Adéu a la força
Adéu a la valentia
Adéu a la decisió
Adéu a la xispa

dijous, 20 de maig de 2010

TEORIA DE LES TARONGES



"Es una variación de aquella idea de la media naranja que busca su media naranja:
Una naranja entera, jugosa y rodando que encuentra otra naranja entera, jugosa y rodando tienen muchas más posibilidades de funcionar.
Vincularte con otro desde lo que te falta es ir camino al fracaso.
Me parece mejor que cada una tolere lo que la otra persona no vino a completarle. El o ella tiene sus cosas que a vos te gustan mucho y te hacen bien y tiene sus cosas que a vos no te gustan ni te hacen mucho bien. Pero esa persona es así.
El otro no tiene que ser lo que te falta. Ni la angustia va a abandonarte nunca, ni el otro va a convertirte en un ser feliz”.
(Maitena)

dimarts, 18 de maig de 2010

DESCONFIANÇA



Mentre li oferia una mà, fent-li creure que enlloc trobaria res de millor, a l’altra mà amagava el clauer maleït.

- Vine amb mi, conec un lloc segur on ningú no et podrà fer mal.

La solitud li pesava massa i aquella persona li oferia companyia. La va seguir i darrera seu una porta va grinyolar i es va tancar de cop. La persona en qüestió va passar la clau pel pany, tot dient per ella mateixa: “Ja està”.
A l’altra banda de la porta es va quedar la CONFIANÇA: confiança en un mateix, en els sentiments, en les amistats, en la gent propera...

Va començar a caminar pel passadís amb la veu de la persuasió al seu costat, dient-li amb un aire desmenjat:

- No has de tenir secrets per mi. Per això m’has escollit. A partir d’ara, ho sabrem tot l’un de l’altre i ningú no ens podrà fer mal.

“Hay amores vacíos y desesperados (...) Hay amores que sólo son un remedio para la soledad, amores en los que se establece una alianza de dos contra el mundo, y se confunde ese egoísmo a deux con amor e intimidad” (Erich Fromm)

dijous, 13 de maig de 2010

EL CLAUER MALEÏT


Hi ha claus que tanquen moltes portes.

Aquestes portes ja no es tornen a obrir, perquè les claus que les han tancat i barrat no serveixen per això. Són claus maleïdes, amb una funció irreversible.

Són, també, claus mestres: serveixen per tancar les mateixes portes.

El millor seria perdre-les i no trobar-les mai més. O destruir el clauer d’alguna manera.

Tenen un alt poder tòxic i poden acabar amb els sentiments més autèntics.

I van etiquetades, tenen nom propi:

Desconfiança
Necessitat
Enveja
Prepotència
Engany
Deslleialtat

No sé si me’n deixo alguna. En tot cas, sempre sóc a temps d’afergir-la.

Per sort, hi ha una clau capaç d’obrir totes les portes que han deixat tancades i barrades. I també té nom propi. Es diu:

Noblesa
Aquest serà un post canviant. Perquè sempre sóc a temps d'afegir noves claus. Abans n'he ficat una de les maleïdes. Ara m'han parlat d'una altre clau per obrir portes tancades amb dolor. Es diu:
Amor
Noblesa i amor haurien d'anar sempre agafades de la mà.

dimarts, 11 de maig de 2010

SAWUBONA, SIKKONE



És tan important la comunicació de les mirades que a algunes tribus es saluden dient:

- Sawubona (Et veig)

I l'altra respon:

- Sikkone (Sóc aquí)

També, a la pel·lícula "Avatar" podem veure com els nav'i es saluden dient-se "Et veig".

A què ve tot això? Doncs res, que ja porto molts dies observant fotografies i m'he adonat, primer, de com canvia la mirada d'una persona a una altra. I, en segon lloc, quan coneixes les persones en qüestió, descobreixes que molta informació que no t'havia arribat pel sol fet de parlar amb elles estava amagada darrera els seus ulls. Només cal fixar-s'hi.

Ens haurien d'ensenyar des de ben petits a interpretar les mirades de les persones que ens envolten. Ens estalviaríem moltes decepcions, molts ensurts i moltes pèrdues de temps.

Hi ha una mirada, en especial, que em provoca molt de rebuig. Suposo que em porta records d'alguna "amiga" de la meva adolescència que m'havia fet sentir com una vulgar "mindundi", mentre que ella era la personificació de la bondat, l'experiència i el "savoir fer". Aquesta mirada té les següents característiques:

- Fosca, enfonsada, fugidissa.

- Recelosa, suspicaç.

- Els ulls miren cap a dalt, com volent donar a entrendre que "no han trencat mai un plat".

- Amaga més del que ensenya.

- No acompanya el que la persona pretén transmetre verbalment.

- Tampoc acompanya el somriure de la persona, que queda dibuixat com una màscara.

Jo penso que és la mirada d'una persona insatisfeta, envejosa, frustrada, acomplexada, histriònica, neuròtica. Les persones, en general, tenim una mica de tot això. Però quan ho reflexa la mirada és que ja ha calat molt a dins i hi ha una disposició ferma i malaltissa a fer-ho pagar als altres.

Quan em trobo algú amb una mirada així, me'n vaig tan lluny com puc. És el que recomano a tots els que vivim i deixem viure.

dilluns, 3 de maig de 2010

HIC ET NUNC (AQUÍ I ARA)


- Si confiaras en mí, me lo explicarías todo.
- Si confiaras en mí, no haría falta.
- Si confiaras en mí, no tendrías secretos.
- Si confiaras en mí, no me cortarías las alas.
- Si confiaras en mí, no te importaría que lo supiera todo de ti.
- Si confiaras en mí, no necesitarías saberlo todo de mi.
- Si confiaras en mí, no cerrarías tu mente.
- Si confiaras en mí, no hurgarías en mi intimidad.
- Si confiaras en mí...
- Aléjate de mí y llévate tus miedos!!!

En una relació, la separació entre el que és confiança i el que és necessitat de controlar és tan fràgil, tan manipulable que, quan no es reacciona a temps, segurament la persona immadura, temerosa i desconfiada aconseguirà que l’altre, que també navega en un mar d'inseguretats, perdi la seva identitat i s’anul·li per no perdre la persona estimada.

Cada situació de la vida s’ha de viure aquí i ara, amb empenta, sense tenir pànic a les conseqüències de les decisions que es prenen. I és que el compromís implica lleiltat, fidelitat, confiança, acceptar l’altre com és i entregar-s’hi, deixant-lo lliure, sense assetjar-lo amb exigències que són fruït d’una por patològica i d’un infantilisme de bufetada.

Saber-se comunicar implica respectar per damunt de tot l’espai únic i exclusiu de l’altre, acceptar que té un raconet que només és seu. Tots necessitem aquest raconet per trobar-nos a nosaltres mateixos, madurar, evolucionar. I aquest raconet ha d’estar, indiscutiblement, lliure d’okupas.