Al final he perdut la memòria del cor, aquella dels records que et donen plenitud i benestar.
És com si tots plegats anéssim empesos cap al mal viure, cap al no saber gaudir de moments màgics. Com si la vida fos tot un seguit de situacions estúpides i incòmodes que no porten enlloc.
Junt amb aquells vells records que em porten cap a casa dels meus avis, a la calidesa de la sorra, la llum d’un far o la brisa fresca del nord, he perdut, també, la noció del que és fer vacances i les ganes de fer-les.
Ara mateix, busco refugi darrera de la rutina del dia a dia, dels horaris, de la feina. I m’horroritza el propi concepte de vacances. Només pensar-hi em talla la respiració, em provoca una suor freda i una claustrofòbia creixent. És com contemplar un paisatge molt bonic darrera d’una finestra amb barrots.
"Hasta Dios se va de vacaciones en agosto" (Gabriel García Márquez)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada