ELS REGALS DEL PRESENT

“Cada día de tu vida es tu vida entera” (Eva Juan)

“Cuando por fin logres vivir el presente, te sorprenderá todo lo que puedes hacer y lo bien que lo haces” (El guerrero pacífico)

“Hoy es el primer día del resto de tu vida” (Anónimo)

“Nunca debe el hombre lamentarse de los tiempos en que vive, pues esto no le servirá de nada. En cambio, en su poder está siempre mejorarlos” (Thomas Carlyle)

“El futuro nos tortura y el pasado nos encadena. He aquí por qué siempre se nos escapa el presente”. “Grabad esto en vuestros corazones: cada día es el mejor del año” (Gustave Flaubert)

“En un minuto hay muchos días" (William Shakespeare)

"El futuro no está en nuestras manos. No ejercemos poder sobre él. Sólo nos queda actuar, aquí y ahora" (Madre Teresa de Calcuta)

“Vivir más no es más tiempo, sino sentirse alegre por estar aquí y ahora” (Stella Maris Maruso)

"La vida es aquello que sucede mientras planeamos el futuro" (John Lennon)

I carpe diem, que vol dir viure el moment amb plenitud i consciència, amb intensitat i responsabilitat, amb fluidesa i amor, gaudint de la vida amb valentia.

EL RACÓ DELS OBLIDS

La ment humana és un misteri. Entre moltes curiositats que formen part d'ella, té un racó dels oblids on hi ha guardats tots els records, totes les vivències i tots els pensaments que, d'una o altra manera, anem seleccionant i rebutjant.

A vegades, les persones que tenim al costat pateixen una amnèsia sorprenent sobre un fet que nosaltres recordem amb una claretat meridiana. I estàvem junts quan la vivència s'estava produint.

Quin és el filtre que ens fa oblidar o recordar? La negativitat amb la qual ho vàrem viure? La vergonya, el malestar que allò ens va produir?

Està molt bé tenir aquest raconet a dins del nostre cervell. El que estaria millor seria tenir-lo ben endreçat per si algun dia els anys, l'equilibri, la maduresa ens porten a voler trobar allò que en un moment de la nostra vida hi vàrem llençar.

COM EN UN NÚVOL

Així és com recordo les vivències passades. Com en un núvol, que mentre hi era semblava que no havia de marxar mai però que, sense adonar-me'n, es va anar esvaint. I tot sembla que acaba de passar. Tot és nítid, com si fos ara que els nens encara han d'anar a l'escola acompanyats i s'han de quedar a dinar al menjador. Com si ahir mateix haguéssim compartit jocs al Cau i ells portessin la camisa dels petits. Fins i tot, com si encara no sabessin caminar i els hi hagués de donar el menjar a la boca.

El temps juga molt males passades: un moment que se't pot fer etern, de cop i volta forma part d'un passat molt remot i només et queda preguntar-te: ho hagués pogut fer millor? vaig gaudir realment de tot allò? vaig desperdiciar detalls que valien molt la pena mentre esperava que arribés un futur que ja és aquí?

I això fa que ara mateix vegi que haig de viure intensament el moment, perquè d'aquí a uns quants anys em faré les mateixes preguntes sobre el meu present més immediat, que és ara.

RECONSTRUINT-SE

Per fi el guerriller semblava haver trobat el camí que el portaria fins a les tres princeses del conte:

FORÇA

VALENTIA

DECISIÓ

Gràcies, Assumpta! ;)

ADÉU A LA XISPA

Aquell guerriller lluitador, valent, que havia sortit tancant una porta darrera seu, per tal de saltar lliurement per la finestra oberta a un futur esperançador.

Aquell guerriller que havia creuat un pont sense pensar-s'ho dues vegades i havia trobat el que sempre havia desitjat.

Ara, aquell guerriller perdia la seva pròpia lluïsor i s'anava apagant a poc a poc.

Era el preu que ell creia que havia de pagar per no pedre els tresors que havia trobat després de saltar la finestra i creuar el pont.

I semblava esmorteir-se per moments...

I semblava no poder tirar endavant...

I la pròpia força que abans l'empenyia, ara l'anava abandonant...

Li calia creuar més finestres i més ponts.

Li calia posar-se fort de nou.

Li calia tornar a enganxar-se a tot allò de sí mateix que havia anat llençant.

Camino por mi camino. Mi camino es una ruta con un solo carril, el mío (...) Un día mientras camino, creo ver, del otro lado del muro, una figura que pasa a mi ritmo, en mi misma dirección. Miro esa figura: es una mujer, es hermosa (...) Emprendo contra la puerta para reunirme con ella, de su lado del muro. La puerta es muy estrecha (...) Ensangrentado, a los saltos, apoyado en el hacha y con el brazo desarticulado, con una oreja y una pierna menos, me encuentro con mi amada. Le digo:

- Aquí estoy. Por fin he pasado. Me miraste, te miré, me enamoré. He pagado todos los costos por ti… Todo vale en la guerra y el amor. No importan los sacrificios… valían la pena si eran para encontrarse contigo… para poder seguir juntos… juntos para siempre…

Ella me mira, se le escapa una mueca y me dice:

- Así no, así no quiero… A mí me gustabas cuando estabas entero.

(Jorge Bucay: "Sólo por amor", cuentos para pensar)

AMAGANT-SE D'UN MATEIX

"El traidor no es otra cosa que un déspota en apuros, que no puede hacer su voluntad, sino resignán­dose a desempeñar un papel se­cundario."

Amb la màscara de la bondat, la simpatia i la innocència hi ha persones que es mouen sinuosament al voltant nostre.

La seva amistat és la millor, els seus sentiments són els més purs, tot el que tu els hi puguis dir serà utilitzat en contra teva.

La seva astúcia i saber fer, malauradament, prové de tota la malícia que ha format part d'elles des de sempre. Darrera el seu comportament intatxable i indiscutible hi ha les pitjors intencions i si en algun moment els descobreixes, prepara't a aguantar els seus crits d'impotència i el seu posat de víctima. I tindràs el "goig" de veure'ls "tombar la truita" i de sentir-te com el dolent de tota la història.

Aquests fets, que a certes alçades de la vida ja no t'afecten en absolut, que per alguna cosa serveixen tots els anys d'experiència, quan t'enganxen a edats més tendres i sense recursos per respondre amb tota la serenitat del món, poden arribar a ser devastadors.

Els traïdors, envejosos, frustrats, que viuen per prendre la felicitat als que ells anomenen "amics", només mereixen la indiferència més absoluta i que allò que ells anomenen "sentiments" tingui un valor zero.

Quins sentiments hi pot haver darrera l'afany per competir i per utilitzar les persones com si fossin trofeus?

Si d'una vegada per totes deixéssim de banda el que és políticament correcte en la nostra vida diària, moltes tonteries d'aquestes passarien al sac dels oblids directament.

DUES REFLEXIONS

La vida és senzilla i bonica, com un trenc d'alba.

Les persones som retorçades i poc respectuoses.