EL RACÓ DELS OBLIDS

La ment humana és un misteri. Entre moltes curiositats que formen part d'ella, té un racó dels oblids on hi ha guardats tots els records, totes les vivències i tots els pensaments que, d'una o altra manera, anem seleccionant i rebutjant.

A vegades, les persones que tenim al costat pateixen una amnèsia sorprenent sobre un fet que nosaltres recordem amb una claretat meridiana. I estàvem junts quan la vivència s'estava produint.

Quin és el filtre que ens fa oblidar o recordar? La negativitat amb la qual ho vàrem viure? La vergonya, el malestar que allò ens va produir?

Està molt bé tenir aquest raconet a dins del nostre cervell. El que estaria millor seria tenir-lo ben endreçat per si algun dia els anys, l'equilibri, la maduresa ens porten a voler trobar allò que en un moment de la nostra vida hi vàrem llençar.

COM EN UN NÚVOL

Així és com recordo les vivències passades. Com en un núvol, que mentre hi era semblava que no havia de marxar mai però que, sense adonar-me'n, es va anar esvaint. I tot sembla que acaba de passar. Tot és nítid, com si fos ara que els nens encara han d'anar a l'escola acompanyats i s'han de quedar a dinar al menjador. Com si ahir mateix haguéssim compartit jocs al Cau i ells portessin la camisa dels petits. Fins i tot, com si encara no sabessin caminar i els hi hagués de donar el menjar a la boca.

El temps juga molt males passades: un moment que se't pot fer etern, de cop i volta forma part d'un passat molt remot i només et queda preguntar-te: ho hagués pogut fer millor? vaig gaudir realment de tot allò? vaig desperdiciar detalls que valien molt la pena mentre esperava que arribés un futur que ja és aquí?

I això fa que ara mateix vegi que haig de viure intensament el moment, perquè d'aquí a uns quants anys em faré les mateixes preguntes sobre el meu present més immediat, que és ara.

RECONSTRUINT-SE

Per fi el guerriller semblava haver trobat el camí que el portaria fins a les tres princeses del conte:

FORÇA

VALENTIA

DECISIÓ

Gràcies, Assumpta! ;)

AMAGANT-SE D'UN MATEIX

"El traidor no es otra cosa que un déspota en apuros, que no puede hacer su voluntad, sino resignán­dose a desempeñar un papel se­cundario."

Amb la màscara de la bondat, la simpatia i la innocència hi ha persones que es mouen sinuosament al voltant nostre.

La seva amistat és la millor, els seus sentiments són els més purs, tot el que tu els hi puguis dir serà utilitzat en contra teva.

La seva astúcia i saber fer, malauradament, prové de tota la malícia que ha format part d'elles des de sempre. Darrera el seu comportament intatxable i indiscutible hi ha les pitjors intencions i si en algun moment els descobreixes, prepara't a aguantar els seus crits d'impotència i el seu posat de víctima. I tindràs el "goig" de veure'ls "tombar la truita" i de sentir-te com el dolent de tota la història.

Aquests fets, que a certes alçades de la vida ja no t'afecten en absolut, que per alguna cosa serveixen tots els anys d'experiència, quan t'enganxen a edats més tendres i sense recursos per respondre amb tota la serenitat del món, poden arribar a ser devastadors.

Els traïdors, envejosos, frustrats, que viuen per prendre la felicitat als que ells anomenen "amics", només mereixen la indiferència més absoluta i que allò que ells anomenen "sentiments" tingui un valor zero.

Quins sentiments hi pot haver darrera l'afany per competir i per utilitzar les persones com si fossin trofeus?

Si d'una vegada per totes deixéssim de banda el que és políticament correcte en la nostra vida diària, moltes tonteries d'aquestes passarien al sac dels oblids directament.

DUES REFLEXIONS

La vida és senzilla i bonica, com un trenc d'alba.

Les persones som retorçades i poc respectuoses.

SA ROQUETA

La veieu? Tan petitona i no s'acaba mai...

UN ÀNGEL AL BALCÓ

La primera vegada que aquell àngel vestit de rosa la va saludar des de fora al balcó, va sentir molta angoixa: s'enfrontava, de nou, a un passat que no volia recordar.

Va mirar cap a una altra banda i va procurar continuar amb la seva vida.

Però l'àngel la visitava sempre i li obria els braços demanant-li protecció.

Un dia, es va acostar a ell i li va obrir la porta.

Quan va haver entrat, aquell àngel es va convertir en el braçalet més bonic que mai no havia vist, adornant-li el braç.

Des de llavors, sempre porta el braçalet i torna a somriure-li a la vida.

Des de llavors, es protegeixen mútuament...