I, ara, un petit relat:
PERDUTS EN UN DESERT
Es va separar del grup i va començar a caminar per la sorra seca i abundant. És molt difícil deixar petjades a la sorra d’un desert, perquè aquestes desapareixen emportades per la brisa que la va aixecant. Aquella sorra li recordava la persona per qui s’havia perdut del tot: intentava deixar-li petjada, però aquesta no quedava ni tan sols marcada. I és que el sentiment no era recíproc. Per arribar al nivell d’intimitat desitjat, calia confiança, estimació i atracció. Li mancava un ingredient dels tres, potser el menys trascendental però no per això menys important. En nom de l’amistat, havia renunciat a allò que més volia i que podria canviar-li la vida a millor. Perquè l’amistat és allò pel que ho donaries tot, és una mirada directa als ulls, és sentir la persona encara que no hi sigui... Perquè és molt difícil trobar un bon amic, més difícil encara deixar-lo i impossible oblidar-lo. Mentre contemplava l’horitzó, el color de la sorra i el del cel es confonien.
Caminava amb decisió, amb seguretat, com si sabés molt bé cap a on s’havia de dirigir. El desert en que s’havia convertit la seva vida era més sec i auster que el que estava treptijant en aquell moment. Havia tingut por a perdre’s, a deixar de ser el que era. Havia decidit tancar el seu cor per fugir de qualsevol ferida, per por a deixar-se anar. S’havia perdut entre autoenganys i mentides pietoses. Mentre se li omplien els peus de sorra, anava caminant amb la seguretat de que trobaria el que buscava. A l’horitzó s’endevinava una ombra, algú venia en direcció contrària. A mida que s’apropaven se li anava dibuixant un somriure i endevinava una expressió igualment feliç en l’altra persona.
Per fi s’havien trobat, sense entrebancs, sense pors.
Es va separar del grup i va començar a caminar per la sorra seca i abundant. És molt difícil deixar petjades a la sorra d’un desert, perquè aquestes desapareixen emportades per la brisa que la va aixecant. Aquella sorra li recordava la persona per qui s’havia perdut del tot: intentava deixar-li petjada, però aquesta no quedava ni tan sols marcada. I és que el sentiment no era recíproc. Per arribar al nivell d’intimitat desitjat, calia confiança, estimació i atracció. Li mancava un ingredient dels tres, potser el menys trascendental però no per això menys important. En nom de l’amistat, havia renunciat a allò que més volia i que podria canviar-li la vida a millor. Perquè l’amistat és allò pel que ho donaries tot, és una mirada directa als ulls, és sentir la persona encara que no hi sigui... Perquè és molt difícil trobar un bon amic, més difícil encara deixar-lo i impossible oblidar-lo. Mentre contemplava l’horitzó, el color de la sorra i el del cel es confonien.
Caminava amb decisió, amb seguretat, com si sabés molt bé cap a on s’havia de dirigir. El desert en que s’havia convertit la seva vida era més sec i auster que el que estava treptijant en aquell moment. Havia tingut por a perdre’s, a deixar de ser el que era. Havia decidit tancar el seu cor per fugir de qualsevol ferida, per por a deixar-se anar. S’havia perdut entre autoenganys i mentides pietoses. Mentre se li omplien els peus de sorra, anava caminant amb la seguretat de que trobaria el que buscava. A l’horitzó s’endevinava una ombra, algú venia en direcció contrària. A mida que s’apropaven se li anava dibuixant un somriure i endevinava una expressió igualment feliç en l’altra persona.
Per fi s’havien trobat, sense entrebancs, sense pors.
“Vivimos esta vida como si lleváramos otra en la maleta: un puro autoengaño para pasar de puntillas por la misma, sin importarnos demasiado si la vivimos o la desperdiciamos”
(Hemingway)
(Hemingway)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada