Després d’una llarga temporada de qüestionar-me fets que no eren cosa meva, de fer-me preguntes amb respostes òbvies i simples, d’intentar trobar explicacions al que fan els demés, quan ni tan sols ells mateixos es preocupen de les seves estúpides ficades de pota...
Després de fer treballar massa el cervell, ho he aconseguit: ara tinc la ment en blanc, descansada. Això sí, blindada davant de tonteries i comportaments absurds que no m’esforçaré a entendre ni justificar.
I em miro l’amistat de reüll i penso que ja està bé de gastar-me brometes.
I gaudeixo del meu propi silenci. Perquè com deia Ernest Hemingway: “Se necesitan dos años para aprender a hablar y sesenta para aprender a callar”.
El que facin els demés amb la seva boca, és problema d’ells.
3 comentaris:
Que bo és saber separar el gra de la palla. No deixis que el blindatge et separi massa de la realitat, però.
Ptns.
Lanour
ostres jo ne tingut prou amb 50....he apres a callar i mossegar-me la llenga, un dia d'aquets si em mossego m'enverino jo sola..
petonets
Hola, Ariadna! Seguiré el teu consell, de no aïllar-me massa.
Marta! Benvinguda al meu blog. Jo, el problema que he tingut sempre, ha estat el de callar massa i parlar quan no toca.
Una abraçada a totes dues!
Publica un comentari a l'entrada