Aquesta matinada m'he despertat dos cops cridant, degut a un malson que no recordo.
Ja fa dies que tinc la sensació que la vida dura un sospir i que això aviat s'acabarà. No ho penso amb por, sino amb tristesa i recança.
Físicament, estic més tensa que una corda de guitarra.
No sé si el meu subconscient m'està intentant dir alguna cosa.
No sé si és la crisi del mig segle, al qual aviat arribaré.
No sé si s'està coent alguna cosa que acabarà esclatant.
O potser és que, simplement, se me'n va l'olla...
(Síndrome premenstrual?)
I si fos por?
2 comentaris:
Poden ser tantes coses...
Suposo que el millor es no pensar-hi, però a veure qui ho aconsegueix ¡hehe!
un petó,
Hola Montse!
Com tu dius, a veure qui ho aconsegueix.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada