dimarts, 11 de maig del 2010

SAWUBONA, SIKKONE



És tan important la comunicació de les mirades que a algunes tribus es saluden dient:

- Sawubona (Et veig)

I l'altra respon:

- Sikkone (Sóc aquí)

També, a la pel·lícula "Avatar" podem veure com els nav'i es saluden dient-se "Et veig".

A què ve tot això? Doncs res, que ja porto molts dies observant fotografies i m'he adonat, primer, de com canvia la mirada d'una persona a una altra. I, en segon lloc, quan coneixes les persones en qüestió, descobreixes que molta informació que no t'havia arribat pel sol fet de parlar amb elles estava amagada darrera els seus ulls. Només cal fixar-s'hi.

Ens haurien d'ensenyar des de ben petits a interpretar les mirades de les persones que ens envolten. Ens estalviaríem moltes decepcions, molts ensurts i moltes pèrdues de temps.

Hi ha una mirada, en especial, que em provoca molt de rebuig. Suposo que em porta records d'alguna "amiga" de la meva adolescència que m'havia fet sentir com una vulgar "mindundi", mentre que ella era la personificació de la bondat, l'experiència i el "savoir fer". Aquesta mirada té les següents característiques:

- Fosca, enfonsada, fugidissa.

- Recelosa, suspicaç.

- Els ulls miren cap a dalt, com volent donar a entrendre que "no han trencat mai un plat".

- Amaga més del que ensenya.

- No acompanya el que la persona pretén transmetre verbalment.

- Tampoc acompanya el somriure de la persona, que queda dibuixat com una màscara.

Jo penso que és la mirada d'una persona insatisfeta, envejosa, frustrada, acomplexada, histriònica, neuròtica. Les persones, en general, tenim una mica de tot això. Però quan ho reflexa la mirada és que ja ha calat molt a dins i hi ha una disposició ferma i malaltissa a fer-ho pagar als altres.

Quan em trobo algú amb una mirada així, me'n vaig tan lluny com puc. És el que recomano a tots els que vivim i deixem viure.

dilluns, 3 de maig del 2010

HIC ET NUNC (AQUÍ I ARA)


- Si confiaras en mí, me lo explicarías todo.
- Si confiaras en mí, no haría falta.
- Si confiaras en mí, no tendrías secretos.
- Si confiaras en mí, no me cortarías las alas.
- Si confiaras en mí, no te importaría que lo supiera todo de ti.
- Si confiaras en mí, no necesitarías saberlo todo de mi.
- Si confiaras en mí, no cerrarías tu mente.
- Si confiaras en mí, no hurgarías en mi intimidad.
- Si confiaras en mí...
- Aléjate de mí y llévate tus miedos!!!

En una relació, la separació entre el que és confiança i el que és necessitat de controlar és tan fràgil, tan manipulable que, quan no es reacciona a temps, segurament la persona immadura, temerosa i desconfiada aconseguirà que l’altre, que també navega en un mar d'inseguretats, perdi la seva identitat i s’anul·li per no perdre la persona estimada.

Cada situació de la vida s’ha de viure aquí i ara, amb empenta, sense tenir pànic a les conseqüències de les decisions que es prenen. I és que el compromís implica lleiltat, fidelitat, confiança, acceptar l’altre com és i entregar-s’hi, deixant-lo lliure, sense assetjar-lo amb exigències que són fruït d’una por patològica i d’un infantilisme de bufetada.

Saber-se comunicar implica respectar per damunt de tot l’espai únic i exclusiu de l’altre, acceptar que té un raconet que només és seu. Tots necessitem aquest raconet per trobar-nos a nosaltres mateixos, madurar, evolucionar. I aquest raconet ha d’estar, indiscutiblement, lliure d’okupas.

dijous, 29 d’abril del 2010

SENSE GUIÓ




I com ens compliquem la vida a vegades... Planifiquem el nostre destí, escrivim el seu guió com si es tractés d’una pel·lícula. Ha d’estar ben estructurat, ha de seguir un argument linial, tot sota control. Fins i tot les intuïcions hi poden formar part, però compte! Són intuïcions, per tant, es compliran d’acord amb els nostres esquemes.
Sí... com ens compliquem la vida...
Un dia, amb un bon grapat d’anys ja darrera teu, vas veient fotos i te n’adones que tot és molt més senzill, que la felicitat són instants viscuts, petits homenatges al present, que tot allò que intuïes no era exactament el que pensaves, però igualment portava un missatge ben valuós.
Les fotos del passat i del present són les que trenquen amb aquell guió que havíem escrit per nosaltres. El que semblava incert t’acaba portant a una gran serenitat. El que donava garanties queda reduït a fum.
Quina beneita pel·lícula que ens muntem a vegades amb nosaltres mateixos.
Per sort, la vida té les seves pròpies ales, el seu motoret, i va fent, va fent... Mentre la planifiquem, ella va al seu aire i, un dia, en un moment determinat, ens regala un instant en forma de fotografia. Aquest instant ens roba el somriure i ens dóna la plenitud de pensar que, com deia Martí i Pol “tot està per fer, tot és possible”.

divendres, 23 d’abril del 2010

UN DIA ESPECIAL



Com diuen els de la factoria Disney:

PURA MÀGIA

PURA AVENTURA

dilluns, 19 d’abril del 2010

EL MUR



Mentre escombrava les cendres que havia deixat el meu petit incendi particular, una persona a qui aprecio molt rebia una bona punyalada trapera. I és que la vida et pot donar sorpreses molt desagradables quan menys t'ho esperes.
Són lliçons perquè urgeix un canvi, perquè cal trencar tots els esquemes i començar de zero una altra vegada?
Cal enviar a norris els somnis d'una persona perquè se n'adoni de la realitat que l'envolta?
He llençat les cendres a les escombraries, però em pregunto si en un futur hauré de llençar també els meus somnis i esperances, com li ha passat a aquesta persona. Em pregunto si un dia em llevaré i trobaré un mur barrant-me el pas.
M'imagino la solitud que déu sentir en aquests moments, i m'agradaria poder-li dir que som molts els que tenim el pic i la pala a punt, per quan es vegi amb cor de trencar aquesta paret que ara té davant i que no li deixa veure el futur.

dijous, 15 d’abril del 2010

SENSE RUMB



Volia apagar tants focs que se li va cremar tot.

dimecres, 7 d’abril del 2010

VIDA LENTA



Des de fa ja molt de temps sembla que vivim abocats a les presses, a la desesperació per arribar a on sigui, a fer de tot sense parar a reflexionar ni un minut… Tot està pensat perquè acabem comportant-nos com uns autòmates, sense temps per plantejar-nos res. I ara ja estem plenament ficats en un món globalitzat, manat per quatre interessats amb molts principis i molta poca vergonya. I anem omplint el nostre cervell d’emocions negatives que ens mataran lentament.
Doncs s’ha acabat: em baixo d’aquest carro i començo una nova vida, més cap endins, més reflexiva, més lenta i més plena. Seguint l’exemple dels protagonistes de les següents històries:
..........
La primera vez que fui para Suecia, en 1990, uno de mis colegas suecos me recogía del hotel todas las mañanas. Estábamos en el mes de septiembre, algo de frío y nevisca. Llegábamos temprano a la Volvo y él estacionaba el auto muy lejos de la puerta de entrada (son 2000 empleados que van en coche a la empresa). El primer día no hice comentario alguno, tampoco el segundo, o el tercero. En los días siguientes, ya con un poco más de confianza, una mañana le pregunté a mi colega: "¿Tienen ustedes lugar fijo para estacionar aquí ?, pues noté que llegamos temprano, con el estacionamiento vacío y dejaste el coche al final de todo...".Y él me respondió simplemente: "Es que como llegamos temprano tenemos tiempo para caminar, y quien llega más tarde, ya va a llegar retrasado y es mejor que encuentre lugar más cerca de la puerta. ¿ No te parece ?"
..........
Un hombre de negocios norteamericano estaba en el embarcadero de un pueblecito costero de México cuando llegó una barca con un solo tripulante y varios atunes muy grandes.
El norteamericano felicitó al mexicano por la calidad del pescado y le preguntó cuánto tiempo había tardado en pescarlo.
El mexicano replicó: Oh! Sólo un ratito.
Entonces el norteamericano le preguntó por qué no se había quedado más tiempo para coger más peces.
El mexicano dijo que ya tenía suficiente para las necesidades de su familia.
El norteamericano volvió a preguntar: ¿Y qué hace usted entonces con el resto de su tiempo? El mexicano contestó: -Duermo hasta tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, duermo la siesta con mi mujer, voy cada tarde al pueblo a tomar unas copas y a tocar la guitarra con los amigos. Tengo una vida plena y ocupada, señor.
El norteamericano dijo con tono burlón: -Soy un graduado de Harvard y le podría echar una mano. Debería dedicar más tiempo a la pesca y con las ganancias comprarse una barca más grande. Con los beneficios que le reportaría una barca más grande, podría comprar varias barcas. Con el tiempo, podría hacerse con una flotilla de barcas de pesca. En vez de vender su captura a un intermediado, se la podría vender al mayorista; incluso podría llegar a tener su propia fábrica de conservas. Controlaría el producto, el proceso industrial y la comercialización. Tendría que irse de esta aldea y mudarse a Ciudad de México, luego a Los Ángeles y finalmente a Nueva York, donde dirigiría su propia empresa en expansión.
-Pero señor, ¿cuánto tiempo tardaría todo eso?
-De quince a veinte años.
-Y luego ¿qué?
El norteamericano soltó una carcajada y dijo que eso era la mejor parte: - Cuando llegue el momento oportuno, puede vender la empresa en bolsa y hacerse muy rico. Ganaría millones. - ¿Millones, señor? Y luego ¿qué?
- Luego se podría retirar. Irse a un pequeño pueblo costero donde podría dormir hasta tarde, pescar un poco, jugar con sus nietos, hacer la siesta con su mujer e irse de paseo al pueblo por las tardes a tomar unas copas y tocar la guitarra con sus amigos.
- Bueno, pero eso es lo que hago ahora señor ¿Por qué tengo que esperar veinte años?
(Merece la pena leerlo con atención, porque parece que hay algo en lo que nos estamos equivocando)